La força i el desordre

Bombardegem territoris del Daesh però el perill més imminent el tenim a casa

Soldat de Daess en un lloc indeterminat de l'Estat Islàmic

Soldat de Daess en un lloc indeterminat de l’Estat Islàmic exhibint la bandera de l’organització

Deu hores va durar el debat a la Cambra dels Comuns per aprovar la decisió del govern de Cameron de bombardejar objectius d’Estat Islàmic. Els atemptats de París han mobilitzat els polítics, desorientats perquè no saben com fer front a una guerra d’enemics il·localitzables. Després d’una sessió agitada en la qual 66 diputats laboristes van votar la proposta conservadora de Cameron, quatre avions començaren a tirar bombes sobre objectius indeterminats dels territoris que formaven part fins fa poc de Síria i l’Iraq.

El president Hollande va fer el mateix just després de la matança de París. Obama segueix liderant les operacions de càstig des de l’aire. Rússia també bombardeja. Israel i l’Aràbia Saudita ho fan esporàdicament. Alemanya ha aprovat l’enviament de 1.200 soldats a la zona i ha ofert uns quants avions que ajudarien a les operacions però no llançarien bombes. Mariano Rajoy fa la viu-viu i evita comprometre’s en operacions militars. Podrien perjudicar la seva campanya electoral.

El problema principal no es troba als països des dels quals s’ha fomentat el terrorisme d’ençà dels atacs de l’11 de setembre de 2001 a Nova York i Washington. S’han lliurat dues guerres que s’han perdut. A l’Afganistan i l’Iraq la situació és igual o pitjor que abans de la intervenció militar occidental. Les primaveres àrabs de 2011 han creat frustracions i inseguretats col·lectives. L’ús massiu i indiscriminat de la força per part occidental no ha servit de res. És més, ha empitjorat la situació.

Mentre cauen les bombes al territori on té la seu el Daesh, es bombardegen caravanes de camions plens de petroli, s’ataca les ciutats més importants conquerides pels gihadistes, Europa viu la incertesa política i de seguretat derivada de les divisions internes arran de com combatre el terrorisme que també s’incuba en els barris de les grans capitals.

S’ha de respondre amb la força quan és la força la que colpeja les víctimes innocents europees. Però s’ha de veure com es combat el terrorisme de ciutadans francesos, espanyols o britànics que marxen a engrandir les files dels terroristes o bé responen a les instruccions rebudes d’Estat Islàmic per atacar objectius de ciutats europees.

Els atacs del 13 de novembre a París foren perpetrats per persones que vivien a França, Bèlgica o altres indrets d’Europa. Brussel·les fou pràcticament paralitzada amb unes mesures de seguretat inèdites sense que s’arribés a descobrir els terroristes que suposadament havien col·laborat en els atemptats de París.

Bombardegem territoris del Daesh però el perill més imminent el tenim a casa. Cap país europeu amb una població musulmana significativa ha aconseguit resoldre el problema de la integració. Gran Bretanya i França ho han intentat fer des del multiculturalisme o des de la integració. A Suècia, ciutats com Göteborg tenen barris segregats. La generosa política d’asil ha reduït les seves cotes de refugiats. L’actitud oberta de la cancellera Merkel convidant centenars de milers de refugiats sirians que anessin a Alemanya està en revisió, tot i que el govern conservador no ha canviat el seu plantejament polític.

Hi ha un problema d’intel·ligència per controlar el que passa a l’interior de les societats europees. A Catalunya, per exemple, se’ns adverteix del perill d’atacs del gihadisme que podrien estar preparant-se per persones que viuen aquí temporalment o permanentment. El perill de promoure un moviment islamofòbic posant en el mateix sac tots els musulmans que viuen aquí seria una equivocació molt gran.

Els partits xenòfobs creixen en les eleccions de molts països europeus. Les enquestes indiquen que augmentaran la seva representació parlamentària en les properes eleccions. Avui, els francesos poden donar la victòria, segons les enquestes, al Front National de Marine Le Pen en les eleccions regionals. El fet que en les properes eleccions generals espanyoles no s’espera cap avenç de partits xenòfobs no vol dir que el rebuig a l’estranger, especialment al musulmà, no sigui latent en la societat.

Europa pot seguir bombardejant posicions d’Estat Islàmic per colpejar els bàrbars que ens voldrien fer tornar a l’edat mitjana. Però si s’està en guerra contra aquest enemic que també conviu amb nosaltres, és més important que s’afronti la situació globalment compartint dades d’intel·ligència, coordinar els atacs aeris, determinar com es poden optimitzar les accions contra un enemic que no es pot destruir amb els conceptes de les guerres convencionals. Tenim un problema seriós, aquí i a l’Orient Mitjà, i no sabem com resoldre’l. La força cega no és la solució. Cal més intel·ligència, més política, més complicitats amb els països musulmans que són els més perjudicats pel terrorisme que originàriament prové dels seus territoris.

Publicat a El Punt Avui el 6 de desembre de 2015

13 comentarios

  13 comments for “La força i el desordre

  1. Francesc
    09/12/2015 at 13:15

    Dejo esto: http://bit.ly/1Y1AoxY

    Saludos

    • 09/12/2015 at 17:08

      Aquellas lluvias trajeron estos lodazales Francesc…

      • Francesc
        09/12/2015 at 22:00

        Estaba tan claro Bartolomé, hasta los propios norteamericanos lo dijeron en la comisión Hamilton Baker en el 2006…

  2. dogbert
    07/12/2015 at 18:47

    Tenemos el enemigo en casa? Posiblemente, «al barri i ja de tot», pero los enemigos de verdad son unas levas de politicos que no han sabido hacer una politica de largo alcance, Europa es un gruyere por donde se cuela hasta el tato con unos dirigentes que funcionan a golpe de encuesta y sin ningun convencimiento porque estan manchados por el pecado original de haber maltratado a los paises de origen de este terrorismo (que no es el unico) y no saben plantar cara a los financiadores de toda esta violencia, que todo el mundo sabe que estados son.
    Hipocresia, corremi tots y hasta la proxima.

  3. àgata
    07/12/2015 at 16:58

    Sr. Foix dubto que les guerres hagin solucionat mai cap problema ans al contrari però no es tenen en compte els errors del passat.És més fàcil destruir que construir.

  4. Albert
    07/12/2015 at 07:37

    Sr. Foix: » La força i el desorde » …i les desigualtats económiques, les injusticies humanes, la esclavitut humana real amb salaris minimissims ó inclús la esclavitut total, amb dret a rebre fuetades o maltractes fisics i sens cap dret ó llibertat aixo son fets reals que existeixen encara a varios paisos.

    En uns l’esclavitut es total i sense cap dret. En altres paisos la esclavitut es manifesta pels injustos sous superinfims i les exigences máximes.

    Alguna cosa important deu passar en la ment de tots els que s’inmolen en nom de Deu i en benefici de contribuir a cambiar la societat, segons ells. El que no m’explico es que els seus dirigens incluexin nens i noiets i noietes, que els envien amb xalecos bomba i que tenen les instruccions ó l’encarrec de fer explotar. Pero molt segurament aquets nens, nenes ó joves ignorant el que, els hi passará cuan apretin el botó del contacte del movil.

    Tot plegat es molt sinistre i molt cruel…Ideat segurament, per una ment ó ments infinitament molt cruel. Pero les replicas disuasorias e indiscriminades de bombardeix tipus terremoto sobre objectius militars ó industrials vitals, tambe causa centenars de milers de morts inocents i de fet es demostra que resulta ineficas totalment.

    Bombardejar es la solució mes facil dels que tenen el poder máxim per l’aire i pel mar pero que per terra son infinitament molt debils a devant del terrorisme de guerrilles organitzades.

    Suposo que la solució es que… hauran de passar varios anys, morts, suor i llágrimes i després ja tot cambiará a favor…El problema es el temps …que es fará molt llarg i …

    Ara, el el nostre mon estem vivint manats i gobernats per la segona ó la tercera generació, nescuda desprès de la segona guerra mondial i encara no han viscut cap guerra. I aixis anem.

    Al bon entenedor…

  5. José A. García
    06/12/2015 at 16:42

    Hay dos países europeos que han padecido durante décadas el terrorismo: El Reino Unido y España. Es cierto que no era del mismo tipo, pero el Reino Unido envió al ejército al Ulster. El fin de ambos terrorismos se logró después de un largo proceso con muchos atentados y muertos; hubo que contar con la existencia de un apoyo político a los grupos terroristas, cuyos miembros eran (¿son?) considerados patriotas cuyas acciones eran justificadas por la opresión de los estados; impusieron el miedo y la coacción y se tuvo que convivir con ello. La situación actual no es idéntica pero esa experiencia podría ayuda a comprender que la solución no será rápida ni sencilla, y que quizás la resistencia más eficiente es cargarnos de fuerza moral para derrotarlos.

    Por otra parte, la tendencia a justificar la política y el derecho de los pueblos según una interpretación interesada de la historia no hace más que introducir confusión en el análisis de la situación actual. Es un arte de manipulación muy potente. Leyendo el libro de Jordi Canal sobre la historia de Cataluña he vuelto a pensar que, en mi caso al menos, no tengo un conocimiento sólido sobre los hechos y que me pueden engañar tanto unos como otros con sus cuentos interesados.

    El multiculturalismo está bien sobre el papel, pero la relatividad ética y moral que implica no casan bien con una sociedad que pretende un estado laico y fundamentando en la ciencia, ya no digamos con la ideología de aquellos partidos que pretenden la eliminación de todo símbolo religioso de la sociedad, y que consideran que la religión es el opio del pueblo. La confusión es mayúscula en Occidente, no hay nada motivador en nuestro relato del mundo de hoy: ¿Qué quiere Europa? ¿La decadencia?. Y aquí en la Península Ibérica el caos puede aparecer cualquier día: se corre el riesgo de desintegrar un estado sin saber si estamos al borde de un precipicio o en zona segura.

    • Desiderio de Sota
      06/12/2015 at 22:03

      Sin ánimo de meterme en harina de costales diversos y aprovechando sólo por la última frase: ¿En la Península ibérica se ha desintegrado algo porque haya dos estados, España y Portugal, en ella?
      ¿Y que pasaría si fuesen tres? Igual tampoco…

      • José A. García
        07/12/2015 at 12:04

        La Península Ibérica ha tenido una historia muy convulsa, como toda Europa, pero en nuestro caso la situación geográfica entre África y Europa ha determinado en gran medida nuestra evolución para bien y para mal. Mi reflexión, personal evidentemente, es que un estado (no me atrevo a definirlo en su estructura, sería muy pretencioso) que abarcará toda la Península Ibérica tendría un mayor peso político en Europa y una capacidad, de estar bien gobernado, de disuasión mayor. Es notorio que esto no deja de ser una fantasía, pero es evidente que en estos momentos la posición global es cada vez más débil. Existen fuerzas, legítimas, que pretenden una nueva configuración, como por ejemplo la formación de un nuevo estado que no sería solo Cataluña, sino que incluiría a Valencia y las Islas Baleares; es obvio que este estado sería poderoso, la economía más poderoso de la Península desde luego con las mejores comunicaciones y con la llave de la entrada a Europa. Es lógico que un poder político desee este objetivo: se obtiene el máximo poder posible que es lo que persigue la política para poder aplicar sus premisas.

        A su vez, si Cataluña se independiza ¿Qué hará el País Vaco? Esta pregunta puede considerarse una forma de manipulación, y lo es, pero no deja de ser admisible: si Cataluña se independiza, de modo pacífico, por qué no Euskadi. Y así podríamos seguir. En una época global, ahora y antes (la globalidad no es un producto exclusivo de nuestro tiempo, es muy prepotente pensar de ese modo, lo que si es exclusivo es la rapidez de la información y la cantidad), un cambio en un punto provoca más cambios impredecibles en otros puntos: esa era mi idea del abismo o la zona segura.

      • José A. García
        07/12/2015 at 12:10

        Para ser conciso, y disculparme por la extensión de mi anterior respuesta, creo que no pasaría nada si hubiera tres estados, pero solo en el caso de que la formación del nuevo se produjera por un pacto sólido y sin rencores.

  6. 06/12/2015 at 13:38

    Sr.Foix: apenas una hora despuès de haber aprobado la propuesta la Cámara de los Comunes, cuatro aviones bombardeaban objetivos del EI…ahora hay prisas por arreglar con bombas lo que se ha estropeado durante años con bombas…tenemos el enemigo en casa sin duda…

Comments are closed.