El primer símptoma de la verdor de les vinyes que en uns dies serà total. Brota una sarment i comença el cicle.
El perill s’allunya. Ja ha passat la fira de Verdú. Cada matinada suau convida les sarments a treure les fulles incipients, delicades i tendres. Les vinyes són encara a l’hivern pictòricament. Però les brocades comencen a verdejar els nusos que fins ara borronaven. És qüestió de dies. Si una gelada inesperada i traïdora no cau com una maledicció sobre les parades, tot anirà molt de pressa.
La rapides és primaveral. Tot esclata de sobte. Les eixides de les vinyes encara es confonen amb el color terrós dels bancals. Sembla que res és mou i que les ventades aturen tot el moviment. La terra sembla un hort. S’ha podat, s’ha llaurat, s’ha tallat l’herba que creixia en les interseccions dels ceps. Tot és pulcre i nítid, endreçat, esperant l’esclat que es produirà passat Sant Jordi.
Les sarments primerenques encara no verdegen les tires perfectament arrenglerades. Com si tinguessin por de mostrar la seva vitalitat que sortirà amb una força prodigiosa aviat. Les vinyes en aquests dies incerts d’abril són una obra artesanal. Tot està preparat perquè les sarments creixin un pam a la setmana i tenyeixin de verd tot el paisatge. No es veu créixer res però d’un dia per l’altre es comprova la gran transformació.
El sol escalfa sense contemplacions. Diuen que els rajos d’abril i maig cremen més que els del ple estiu. És un sol total que entra per tots els angles, lentament, sense oblidar-se de cap racó. Marca les ombres amb una cadència exacta. La gent seu al caire entre l’ombra i el sol tot esperant que el desplegament sigui absolut.
El pagès sap protegir-se dels abusos solars. Joves i grans porten el cap tapat d’alguna manera. El barret de palla vindrà a partir de Sant Joan. Mentre tant, una boina, un mocador, una gorra amb visera, qualsevol cosa. S’ha de parar el primer cop.
La vinya exigeix dedicació i atenció diària. En dues setmanes s’espamparà, es trauran les pampes per tal que les sarments no quedin frenades al peu de la brocada o, en tot cas, que no dominin la totalitat del cep. Colles d’homes i dones seguiran totes les vinyes i en faran caure les pampes. Ja es veuran els raïms com assenyalen i quants n’hi ha en cada cep. Set i vuit raïms és una bona mesura. Més endavant s’haurà d’eliminar els cavalls que són una mena de sarments anàrquiques que neixen en els seus nusos.
El vinyater observa els ceps amb una atenció extremadíssima. Si les pampes es posen grogues, o simplement groguegen una mica, s’haurà de posar una mica de ferro. El vinyater observa les malalties dels camps com un metge detecta els símptomes de malalties incipients. Després vindrà el sofre que s’ha d’aplicar en dies quiets, gens ventosos, de matinada o al capvespre si és possible.
Aquesta primera senyal de les vinyes és el començament d’un llarg procés que acabarà a finals d’agost. Els perills de pedregades, de sequeres o de rovines són sempre presents en la ment del pagès. Si una vinya arriba al final del recorregut sana i estàlvia vol dir que no ha fet el camí sola. La mirada atenta del vinyater ha estat imprescindible durant mig any. I així, sempre. Amb les antigues eines i amb les tecnologies actuals. Les vinyes no estan pendents de la formació de govern. Van al seu ritme.
Gracies pel seu escrit, barreja de poesia i pagesia. Els de Sant Sadurni valorem la, seva capacitat d’observació i la riquesa del seu vocabulari.
Magnífica descripció.
Preciós vocabulari.
Com es nota el seu coneixement del camp!
Gràcies per descriure tan bé tot aquest procés vital.
Carme
«»És qüestió de dies. Si una gelada inesperada i traïdora no cau com una maledicció sobre les parades, tot anirà molt de pressa…»»
Sr.Foix: suena a premonición…
Molt bonic i bellament descrit, poeta del camp !
Una descripció magnífca i poètica! Quan i on va aprendre a escriure el català , Sr Foix?
Sr. Foix: ¡ Que ve que descriu tot el proces de les vinyes, del pages i de la naturalesa ! … nomes una persona que hagi nescut i s’hagi criat de petit a el camp…coneix tot el ric vocabulari i totes les costums i sacrificis i tambe de la dependencia del capricis de la naturalesa i del temps i del clima, que comporta, tot plegat, viure-hi.