Els grocs es mengen els verds

Un camí al costat d'un sembrat que es tenyeix de groc i apaga el verd. S'atança la fí d'un cicle.

Un camí al costat d’un sembrat que es tenyeix de groc i apaga el verd. S’atança la fí d’un cicle.

Els verds s’estan trencant dia a dia, subtilment, en les grans extensions de la Segarra i l’Urgell. Apareixen els grocs amb totes les seves tonalitats. Grocs esvaïts, grocs provençals, grocs tebis. El groc guanyarà el pols definitiu als verds dels sembrats.

Dia primaveral, capriciós, més de trenta graus al migdia i tempestes a mitja tarda. Trons i llampecs. Les torres dels núvols gegantins semblen de coto fluix. És qüestió de dies perquè les grans parades acabin torrades per les migdiades implacables.

Els olors després d’una tronada i quatre gotellades a finals de maig són únics. Porten condensades tots els aromes que es desprenen de la terra que acaba de despertar del llarg hivern. El perfum de les alzines, de les vinyes, de la farigola i de les ginestes s’escampa amb la humitat de la pluja que aixeca pols. L’èxtasi dura molt poc. Però és d’una gran exuberància, insuperable, únic.

Són moments de canvis accelerats. El sol senyoreja amb intensitat per les solanes i també per les obagues. Les valls reben l’escalfor vertical, sense pietat, la del migdia, aquella hora vella de fa setanta anys i van passant el pinzell de Van Gogh i dels impressionistes. Penso que la gran pintura figurativa és eminentment primaveral.

El groc s’escampa també per les flors de la vora dels camins. Les floretes de Sant Joan estan a punt d’esclatar i deixaran un aroma àcid i alhora suau, tranquil, acollidor. És l’hora de fer-ne penjolls i deixar-los a l’entrada de casa. La seva presència es notarà tot l’any.

Però les grans pinzellades de grocs de tota mena es dibuixen en els sembrats que perden la verdor sense adonar-se’n. Hora a hora, dia a dia, es transfiguren en immensos tapissos que s’emmirallen amb el sol. Són la seva còpia. Les perdius estan quietes, ajocades als nius dels que sortiran les perdiuetes en uns dies, amagades sota boixos apinyats i tendres, corrent a velocitats inimaginables en criatures tan joves i tan insignificants. És l’hora de les flors silvestres, d’herbes de tota mena, d’arbres que llueixen tot el seu poder encara que no estiguin conreats. És el moment del Sol que marca el començament i final dels cicles.

 

8 comentarios

  8 comments for “Els grocs es mengen els verds

  1. Eladi
    31/05/2016 at 09:56

    La maravella de la natura que la tenim devant, de vegades ens passa inatvertida, fins que la sensibilitat d`alguna persona , ens la torna a fer present. gracies

  2. Antoni Garcia Mella
    29/05/2016 at 21:01

    Amic Lluis, ens vas acostumant aquets relats, ja estem esperant el proper cap de setmana per gaudir del corresponent. Merçes per donar-nos tan bons escrits.
    Una abraçada.
    Antoni.

  3. Àfrica
    29/05/2016 at 20:48

    Quin goig poder-lo llegir, gràcies!

  4. 29/05/2016 at 20:12

    Sr.Foix: si seguimos cargandonos el medio ambiente, dentro de poco, nos tendremos que refugiar en su artículos, para poder saber cómo era la naturaleza que con tanto cariño y tan bien nos refleja Vd…

  5. Doctor
    29/05/2016 at 13:35

    En lloc de pintar amb pinzells i colors, tu Lluís pintes amb la ploma i les paraules. Molt bé, artista!

  6. Joan Forrellat Morera
    29/05/2016 at 12:08

    Moltes gràcies, Lluís, per que amb els teus articles ens fas acompanyar-te per les

    teves conrades i gaudir, com tu, d’aquestes meravelles !

  7. ROBERTO MARTIN
    29/05/2016 at 11:57

    Magnífico relato de la naturaleza Lluís.

  8. 29/05/2016 at 11:25

    Estimat Foix: Contemplar el que ens descriu al davant d´una tela es font d´inspiraciò per un pintor que sent la remor i les flaires de la pintura al natural.

Comments are closed.