Nit de Reis amb boira

He anat a trobar la boira per camins solitaris i silencis absoluts. La Panadella és la frontera natural de Barcelona. Només quan arribes a Montmaneu te n’adones que ja no estàs sota l’impacte de la gran metròpoli. Per aquí hi passaren els camins rals, Cervantes amb el seu Quixot, els enviaments protegits per soldats de l’or i la plata dels monarques que anaven als banquers de Gènova via Barcelona.

El gebre ha aparegut de sobte. L’herba, els pins, els ametllers despullats, tots els arbres, es presenten amb una funda de gel que s’adapta a totes les formes. Un objecte gebrat és deforme i una mica exagerat, gairebé grotesc.

La boira estava enlairada però en arribar a la Panadella es presenta amb la seva clara obscuritat. Hem baixat sota zero. Es tracta de guiar-se per les llums dels cotxes de davant. Poc a poc. El termòmetre va devallant. El trencant de Tàrrega s’endevina, no es veu. Una de les coses que té la boira és que et desorienta fins i tot en els indrets que et saps de memòria.

La boira és la millor transmissora de les veus i dels silencis. El resó es multiplica. Sents les coses abans de veure-les. Endevines qui arriba, fins i tot quin és el tractor o el cotxe que s’atansa. Una de les habilitats de la gent en l’ambient rural és que l’oïda detecta la rutina dels moviments de les persones. En ser pocs, se sap tot de tothom a tot hora. La ciutat és llibertat i el poble és intimitat. Però una intimitat amable, curiosa, casolana. L’important és situar la gent en el marc mental de cadascú. No és xafarderia, simplement una curiositat inevitable perquè totes les peces se situïn al seu lloc. No es poden deixar interrogants en una comunitat petita. Tot s’ha de saber. Per protecció dels veïns i per la pròpia seguretat.

En arribar a Rocafort la boira es belluga, marxa una estona, torna al cap d’un rato, humiteja les herbes i els arbres. El sol insinua un forat groc en mig de l’espessor boirosa. Una visió que segurament captaria Van Gogh en les seves llargues estades a la Provença.

Anem a donar un tomb amb el Josep. Busquem una boira més espesa a l’altre costat del riu i, finalment, la trobem a les alçades de les Roges, com si ens hagués envoltat i acorralat. Els sembrats repunten amb un vigor extraordinari. La saó es potent, la gran saó d’hivern que farà que la primavera sigui vigorosa.

El camí solca les parets de la boira espesa. Conduïm una mica d’esma. Sabem on som però no tenim perspectiva. El Josep s’endinsa en un bancal. Els sembrats es poden xafar tan com es vulgui en aquests dies. Però el cotxe queda encastat damunt d’unes herbes barrejades amb brossa terrosa. Les rodes de davant i de darrera no toquen a terra. No hi ha res a fer.

El mòbil salva moltes situacions difícils. Telefonem al poble explicant que estem encastats. Donem les coordinades exactes. Al cap d’una llarga estona se sent, en mig de la boira, sense llums però veient clarament que un cotxe s’atansa per la negror d’un embalum que s’apropa. Una sirga de tela ho arregla tot en un moment. Tots els moviments ressonen però no hi ha ningú que escolti. Estem llum de cases habitades.

El dia cau, la boira ens embolica cada cop amb més intensitat. El gebre torna a cobrir de blanc tot l’ambient. Arribem a casa al capvespre. Nit de Reis. Hi ha moviment perceptible en algunes cases. Es prepara l’arribada amb una forta imaginació. Uns Reis amb boira tenen molt més misteri pels infants i també pels que encara volem creure en una nit màgica.

12 comentarios

  12 comments for “Nit de Reis amb boira

  1. 08/01/2019 at 11:22

    Sr.Foix: leyendo su artículo he vuelto a creer en los Reyes Magos…

  2. Carlos
    07/01/2019 at 12:45

    He tornat a la meva infantesa de poble.
    Quina meravella de relat.
    Em sento millor.
    Moltes gràcies.

  3. Josep Durán
    06/01/2019 at 22:57

    Pels que som de terra endins ens fascina la concreció de les paraules i el pinzell remullat en tinta que ens deixa veure la boira i el que no deixa veure el fred que l’acompanya. Entenc que els que només branden per la metròpoli tot això els soni a poesia rural. Però és molt més que això, moltíssim més.

  4. 06/01/2019 at 11:40

    Un bell article pel teu nou llibre que espero estiguis preparant.

    La fotografía, esplèndida !

  5. Albert.
    06/01/2019 at 09:08

    Sr. Foix : Voste ens descriu sempre els ambients de la natura i les costums, usan un vocabulari catalá real, que recordo molt be, pero que ara per desgracia, ha Barcelona s’ha perdut totalment, doncs observo que estem parlant un subdialecta del catalá, ple de castellá televisiu e inclus no sabem ó no recordem pas, de com es diu ó com es deia en catalá avns. Pero gracies a voste tornem a recorda les nostres arrels i recuperem l’idioma mare original.

    L’español castellá esta ple de catalá ó llati bulgar, ect. El que es cert es que el vocabulari del diccionari del castella español, conte mes de 4.000 paraules en arab.

    En fi… No comment…

  6. Concep45
    06/01/2019 at 00:14

    Emotiu per mi que sóc da l’ Espluga!!!

  7. Rosa Maria Tous
    05/01/2019 at 23:52

    Senyor Foix un relat molt maco de La Boira de les Terres de Lleida.Avui a Belltall no hi era però es notava que la teníem a molt prop. Esperem que els Reis hagin sigut generosos amb vostè.

  8. dogbert
    05/01/2019 at 23:17

    Sr. Foix sus relatos, como el de hoy, en la Terra Ferma, son emocionantes y subrayan sus raices por aquellos parajes de la Vall del Corb, pero no se engañe, Vd ya es de “Can Fanga” y asi le ha ido hoy con el atasco en pleno bancal.

    Esta hecho Vd un “quemaco” de ida y vuelta.
    Per molts anys! Felices reyes!

    • Eduard
      05/01/2019 at 23:58

      Sr. Dogbert. Quien tuvo retuvo. Así es LLuis, nunca ha dejado de vivir en ese espacio idealizado y real porque lo lleva puesto esté donde esté. Comparto modestamente la condición de ‘quemaco’ fuera de Barcelona , en mi ciudad de origen. Jugamos con la condición de expatriados. Sin duda hemos perdido la autenticidad pero hemos ganado la perspectiva. Bona nit de Reis!!

  9. Xavier carnicer foix
    05/01/2019 at 22:48

    Lluís mira si fa anys que tombeu junts i encara no us havia hagut de socórrer mai……

  10. Brunet de Bellmunt
    05/01/2019 at 22:44

    Quin relat mes maco Lluis…

    Jo, desd’els 800 m d’alçada amb boira espesa o estones o…, una lluminositat increible quant la boira s’aplana cap la Ribera d’Ondara en avall, i desde la serrallada de Panadella a Santa Coloma, veus a un costat Montserrat i a l’altre Un “mar de boira”…

    Pero, reconec que al llegir el titol, no imaginava aquesta descripcio del meteorit…, i si de les “boires” que ens envolten en aquest inici d’any. Si si, politiques, socials, economiques ide tots tipus…

    Menys mal que el Barca guanya i el Madrid perd.

    Bons Reis

    Brunet de Bellmunt

  11. Joan
    05/01/2019 at 22:23

    Molt bona nit de Reis, Sr. Foix. Que macu el seu relat de la boira, es algo enigmàtica. Moltes gràcies. Visca la Panadella..

Comments are closed.