Sortir de l’entrebanc

Centenars de milers de persones s’han manifestat repetidament a les Diades des de 2012 a favor de la independència

Una cosa en què molts podem estar d’acord és que les coses no han anat bé a Catalunya o, dit altrament, els resultats dels procés polític engegat amb la sentència del Tribunal Constitucional el juliol de 2010 no ha portat enlloc.

Penso que no es tracta de qui ha tingut més o menys responsabilitats en tots els esdeveniments polítics i emocionals dels últims anys. La història ja començarà a dir el que ha passat quan estudiï els primers esborranys, les llums i les ombres, de tota la literatura produïda en els últims anys, l’actitud del govern Rajoy, la precipitació en aprovar les lleis del 6 i 7 de setembre de 2017, la proclamació momentània de la independència, l’aplicació del 155, l’empresonament de mig govern, la marxa del president i quatre consellers a l’estranger, un judici al Tribunal Suprem que dictarà sentència en els propers mesos, divisions en els partits tan constitucionalistes com independentistes… Tantes coses sense aportar solucions per cap de les bandes no han produït un balanç positiu.

Ha estat un error el manteniment en presó preventiva durant gairebé dos anys dels presos jutjats per la sala del Suprem presidida pel jutge Marchena.

La propera Diada estarà marcada pel cansament de tanta gestualitat, de tantes manifestacions, de les emocions de centenars de milers de catalans que es pensaven que la independència estava a l’abast si es volia forçar l’Estat a no tenir més remei que atorgar-la.

Una primera aproximació per sortir de l’entrebanc en què ens trobem seria admetre que el procés, tal com s’ha plantejat i arran dels esdeveniments que tots hem viscut, ha entrat en un carrer sense sortida. Voler repetir el procés, tal com insisteixen alguns sectors de l’independentisme em semblaria una temeritat. Res fa pensar que els fets serien molt diferents.

Un govern presidit per Pedro Sánchez podria ser més comprensiu amb la realitat catalana i construir ponts en les dues direccions des d’Espanya cap a Catalunya que es poguessin transitar amb tots els recels per les dues bandes, però que no fossin camins plens de trampes sorprenents de forma habitual.

Una segona aproximació seria la de prendre’s molt seriosament l’equilibri de forces que conformen la societat catalana, tant la independentista com la que no ho és. Construir un paisatge polític en què una gran majoria pugui estar d’acord, s’hi trobi a gust, no se senti estrany a casa seva. Que es pugui, en definitiva, defensar el dret a voler ser el que es vulgui sense esborrar la llibertat dels que pensin altrament i tinguin una idea alternativa. Es tractaria d’acceptar la realitat social i política del país retornant als paràmetres d’una convivència política, oberta, plural i respectuosa.

Qui pensa que la unilateralitat pot ser una via recomanable després del que hem viscut en els últims anys em sembla que no té en compte una idea que he expressat repetidament en aquests darrers anys i que es podria formular dient que la independència de Catalunya no es produirà en contra d’Espanya i sense la complicitat i el reconeixement d’Europa.

La independència d’un país pot produir-se de forma precipitada com a conseqüència dels conflictes que ens envolten. Les fronteres traçades a Europa com a conseqüència de la Conferència de París en acabar la Gran Guerra eren impensables deu anys abans. Però al caure els imperis centrals naixeren un reguitzell d’estats amb fronteres que encara avui no estan del tot acceptades per les parts. Hongria és un dels exemples més emblemàtics. És cert que el Brexit pot produir una fragmentació del Regne Unit i, fins i tot, la unitat d’Irlanda per la qual els irlandesos feren un aixecament la Pasqua de 1916, una guerra civil, el ressorgiment de la violència de l’IRA (3.000 morts) per acabar en els acords del Divendres Sant de 1998 que encara estan vigents. Veient el que ha passat a Crimea, al Caixmir i el que s’està vivint aquestes setmanes a Hong Kong, no veig que les grans potències afavoreixin la idea de la independència unilateral.

La independència de Catalunya, en tot cas, em sembla que no s’aconseguirà des de dintre, i encara menys amb el suport internacional. Caldrà fer veure a Espanya, alhora, que les coses no poden continuar com fins ara.

Publicat a El Punt Avui el 29 d’agost de 2019

16 comentarios

  16 comments for “Sortir de l’entrebanc

  1. Carlos
    02/09/2019 at 17:46

    Com sempre, en tots els conflictes el guanyadors son els rics i els perdedors els treballadors. Mana el capital ara i sempre. Qui es pot creure aqueata banda de inútils si ni tan sol poden aprovar uns pressupostos per millorar el dia a dia dels que cada matí surt a guanyar-se la vida, qui decideixen no passen per aquest tràngol.

  2. Albert.
    01/09/2019 at 07:45

    Sr. Foix : » Sortir de l’entrebanc «… No opinaré sobre el tema de la Independencia de Catalunya, perque es ja prou conegut i embrutat, per tots el polítics de ment bipolar de tots els partits polítics de Espanya sencera, incluida Cataluña tambe.

    En cambi opinaré sobre el tambe entrebanc de la endemia de la ment del bipolar sexual i la seva relació amb el consum de drogues com la cocaina i la heroina, la morfina, ect, que fa anys vareig pensar que podía tenir relació amb el plaer sexual. I pocs anys després, els cientifics que estudiaben el´cervell humá, varen poder demostrar, que el cervell huma, en el moment del plaer sexual, doncs fabrica ó produieix … ENDORFINAS ( MORFINA ).

  3. R
    31/08/2019 at 18:29

    Para quien le interese, hoy he leido reseñas de varios libros publicados sobre el proces…
    «La personalidad política de Artur Mas, según Antoni Puigverd, quien ya lo presentaba en diciembre de 2014, un mes después del primer referéndum, «como jugador de póquer, que acelera cada vez que una jugada le sale torcida», como fue, en efecto, el caso en las elecciones convocadas en 2012 en la seguridad de que obtendría una mayoría absoluta para su partido, o en las plebiscitarias de 2015, en las que se daba por descontado un formidable triunfo del sí a la independencia. Ahora, en septiembre y octubre de 2017, quienes juegan al póquer son Puigdemont y Ponsatí, convencidos ambos, como había sido el caso de Mas, de que el Estado español era Madrid y Madrid era Rajoy, un tipo incapaz, no ya de tomar ninguna iniciativa, sino de responder a cualquier iniciativa tomada por otros»
    Lo que no tiene nombre
    por Santos Juliá

    • Albert.
      01/09/2019 at 07:18

      Puc estar equivocat en la meva teoría, doncs em manquen moltes altres opinions i respostes sobre el tema, que sumades ens acostariem mes a la realitat del comportament huma, de la ment bipolar del ser huma, en solitari i en masssa, de humans de ment bipolar que segueixen i creuen, sense criteri propi, en tot el que els hi diu un lider bipolar, que en podriem dir : un » Furer com l’hi deien els nacis Alemanys a Adolf HItler «.

      I aixo pot passa a totes les nacions del mon i a totes les races humanas.

      No hi a pas diferencies en el comportament huma dels bipolars, tant en solitari com en massa.

      Penso que actualment, arreu del mon, la societat humana estar en plena endemia de bipolaritat mental i de nous Furers ó liders de masses de ment bipolar i sense criteri assenyat, basat en la realitat en que viu l’esser humá de ment normal.

  4. Albert.
    30/08/2019 at 07:37

    Sr. Foix : Penso que Catalunya viu un proces erroni i molt equivocat, comparable al Brexit Britanic.
    Alla una meitat dels britanics, que per cert, per la seva edat, no han viscut els bombardejos, els dramas, la fam i les morts de la 2ª Guerra Mundial, desprecien Europa i per cobdicia i la consigüent corrupcio, …… oblidant els 70 anys de pau i benestar, que la Unió Europea els hi ha contribuit a viure, doncs la meitat dels britanics, de ment bipolar i egoista, … volen sortir de la Europa del Seny, de la Unió i de la Pau.

    Aplicat a Catalunya i el seu Catexit, doncs es idem de idem. de ment bipolar.
    Aplicat a España tambe tenim que la ment bipolar imposa la seva bipolaritat, al-legant Unitat, pero tambe es idem de idem.

    I nomes veig que el seny brilla per la seva absencia. Doncs nomes brilla amb tot el seu esplendor la cobdicia, la consigüent corrupció, l’afany de riquesa i de poder executiu maxim,entre tots aquells de ment bipolar, que pretent arribar a gobernar España, Catalunya incluida tambe, per adquiri riquesa sense limits, sentiments i humanitat,… al mes pur estil… » Peix al Cove » ó al mes pur estil dels 300 anys dels comers i tracta d’esclaus africans i de tots colors, que va fer España, França, Anglaterra, Portugal, ect, ect. … incluidisima tambe Cataluña, Tots plegats amb la col-laboracio de tota la societat civil, religiosa, judicial i militar.

    El negoci es el negoci i el comerç no te entranyas. Es per aixo que guanyará el Brexit i els incendis probocats intencionalment a tot el mon, única i exclusivament per fotografiar els minerals i combustibles de sota la superficie terrestre. ¡ Pero els boscos els hi tapent !

    Per els bons ó bones entenedors ó entenedores.

  5. Alfred
    29/08/2019 at 14:27

    El proceso lo iniciaron unos iluminados Carod con ERC, siguieron unos posibilistas, Mas & Cía. Que luego lo traspasaron a unos entusiastas optimistas muy poco dados a la real-politic. Y aquí estamos, esperando otra diada que hará historia.

    • Xavier
      29/08/2019 at 14:59

      El proceso lo inicio el TC. Gracias a una pandilla de fachillas del PP. Iluminados por un tal M. Rajoy y una sentencia contra la voluntad del pueblo catalan. En conjunto una buena prueba de la calidad de la democràcia orgànica disfrazada que tenemos.

  6. Angelsoller
    29/08/2019 at 14:05

    Jo crec que si que ho sabien, el que no sé és perquè van arribar on estem …

  7. Francesc
    29/08/2019 at 14:04

    Se han hecho muchas cosas mal. Pero creo que ya va siendo hora de decir que toda esta historia no tiene el menor sentido. Y lo saben perfectamente, pero no quieren decirlo porque hay mucha gente que después de mucho tiempo ha compartido un sueño colectivo.

  8. R
    29/08/2019 at 13:13

    «les coses no poden continuar com fins ara» ni per un ni per el altre canto…
    La solucio sempre es la mes facil, copiar /adaptar el federalisme de Alemanya.

  9. Santiago Casán Cava
    29/08/2019 at 12:28

    L’independentisme català hauria d’aprendre la lliçó de que, per a independitzar-se, cal tenir primer el suport d’una gran potència (cas Eslovènia) i que, ara per ara, cap nació està disposada a donar suport a aquesta mena de moviments: si ningú al món ha donat un pas davant els esdeveniments de Crimea, el Caixmir o Hong Kong, com es pot esperar que ho facin amb Catalunya? Per cert, tampoc l’independentisme català s’ha queixat per aquells conflictes –molt més greus que el que passa aquí–, tot i que diu voler internacionalitzar el procès: això prova l’ensimismament del processsistes, fet que els allunya encara més de la realitat.

    • R
      29/08/2019 at 13:22

      El que no em cap al cap, és que tot aquest procés, iniciat per Mas no sabessin que acabararia en un carreró sense sortida,
      ¿Quan i on esperaven el miracle? i això que aquest pla era ideat per persones que semblen llistes i preparades

      • Albert 2.
        29/08/2019 at 17:20

        Però, no deien que era un procès de baix cap a dalt? Ara li carreguen el mort als polítics…. però no resulta era l’autodenominat «poble» dels «carrers seran sempre nostres» el que feia el procès -malgrat els polítics-?

        M’estic quedant desorientat.

        • R2
          30/08/2019 at 12:37

          Estic tambe desorientat….¿com podem fer ,guiar,planificar, un proces «el poble»? si ni «els preparats» saben com fer ho

        • Carlos
          02/09/2019 at 17:47

          Exacte, tot per el poble però sense el poble.
          Sempre ha estat així.

Comments are closed.