Parlaments afeblits

Els tarannàs de Boris Johnson i Donald Trump s’assemblen molt però el primer ministre britànic és més intel·ligent i té encara menys escrúpols polìtics,

És difícil entendre el comportament dels líders de les dues democràcies més llargament consolidades. Donald Trump i Boris Johnson són molt diferents però d’aspecte semblant i formes de governar comunes, evitant que es discuteixin les seves decisions.

Trump és una persona molt rica, brusca, poc llegida, que actua per impulsos i després rectifica si veu que les seves piulades eren desproporcionades o contraproduents. Crea un conflicte de grans dimensions i enmig de la flamarada es presenta com el bomber providencial per apagar l’incendi. Té en comú amb el primer ministre britànic el to arrogant i menyspreador vers els adversaris i col·laboradors mínimament crítics. No estalvia adjectius per desacreditar-los, titllant-los de mentiders, subnormals, desgraciats o miserables. Això ho fa també amb els periodistes i mitjans de comunicació que no li riuen les gràcies o simplement el critiquen.

Boris Johnson llueix el desordre en el pentinat del seu col·lega americà. Les gestualitats no són gens convencionals i és capaç de baixar en globus sobre el Tàmesi per la notorietat. Però és persona més cultivada, sap el que vol, no es desdiu respecte als objectius i té una cultura pròpia de les elits que han conduït el país des de fa segles. En escoltar-lo l’altre dia recitant en grec passatges llargs de la Ilíada a un li entra respecte. És freqüent entre els alumnes d’Eton i Oxford dominar els clàssics. De l’escola als peus del castell de Windsor i de la Universitat d’Oxford han sortit 29 primers ministres que han arribat al poder pel domini de la paraula i per les relacions adquirides des de la infantesa amb famílies que per activa o per passiva han dominat el país, des dels temps del imperi victorià fins avui.

La decisió de Boris Johnson de demanar a la reina que tanqués el Parlament durant cinc setmanes és legítima i Isabel II no podia dir-li que no. La causa del Brexit no va començar en la victòria del referèndum del 23 de juny del 2016. Venia de molt lluny, de fet, des del moment en què Gran Bretanya entrà a formar part d’Europa el 1973 i es ratificà en el referèndum del 1975.

S’ha de dir que la contribució britànica al desenvolupament de la UE ha estat molt positiva. Han aportat coneixement, experiència, professionalitat diplomàtica i tantes virtuts que els britànics han escampat pel món des de fa segles. A canvi han obtingut el que volien. Deixaren de ser contribuïdors nets per la pertinaç insistència de Margaret Thatcher. No entraren a l’espai Schengen, no formen part de l’euro i les seves singularitats polítiques s’han adaptat perfectament a les comunitàries.

Però les velles elits, els diaris i mitjans que han dominat, la creació d’un sentiment popular antieuropeu ha quallat en els àmbits més rurals, menys educats i més pobres de la societat anglesa que s’ha arribat a creure que tots els seus mals venen d’Europa. El grup més euroescèptic del Partit Conservador ha sabut aprofitar aquest sentiment, guanyar el referèndum i, després, sí o sí, marxar d’Europa.

El país s’ha convertit en un mirall trencat i en un ampli espai d’incomprensions i d’odis interns. Els brexiteers i els remainers s’acusen d’immoralitat, portant la política cap als extrems tot pensant que arribar a un pacte amb l’adversari és una traïció.

Tant en el cas d’Estats Units com Gran Bretanya, Hongria, Itàlia, Polònia i altres democràcies liberals es percep una tendència a expulsar del sistema democràtic aquells que no pensen com el partit majoritari o com el govern que surt d’una majoria parlamentària.

Es tracta d’obtenir el poder democràticament i a continuació utilitzar les institucions per tal d’obtenir la finalitat pretesa. El que està passant a la Gran Bretanya, al meu parer, no és si surt o no d’Europa de forma pactada o abrupta; el tema més de fons és que des que es guanyà el referèndum, el problema ha estat com una consulta plebiscitària podia passar per damunt de l’opinió del Parlament que per tres vegades consecutives desautoritzà Theresa May i ara faria el mateix amb Boris Johnson.

Si el Parlament és el problema, pensa Boris Johnson, que es paralitzin els comuns cinc setmanes de tal manera que no hi hagi temps material per aturar una retirada brusca de la Unió Europea el 31 d’octubre.

En un país que ha mantingut l’estabilitat política durant segles mitjançant la democràcia representativa, la introducció del referèndum no s’ha sabut administrar. Johnson pot guanyar la partida però el que és més que probable és que el Parlament, Westminster, torni a tenir el seu paper fiscalitzador de Downing Street i del govern. A curt termini pot passar qualsevol cosa perquè la transacció i el pacte han desaparegut a Gran Bretanya sobre el Brexit.

Publicat a El Punt Avui el primer de setembre de 2019

6 comentarios

  6 comments for “Parlaments afeblits

  1. Albert.
    04/09/2019 at 06:06

    Sr. Foix : Tinc l’esperanza de que el Brexit, d’en Boris Jhonson i cia, provocat pels británics de ment bilateral impulsiva, codiciosa de riquesa i poder sigui derrotada totalment, per una majoria absoluta i pels britànics de ment assenyada, amb sentit comú, normals i pracmátics.

  2. Carlos
    02/09/2019 at 17:34

    Per un moment he pensat que el Sr. Foix ha escrit pensant a Catalunya.

  3. Francesc
    02/09/2019 at 14:02

    Boris Johnson podrá recitar lo que quiera pero se ha comportado como un payaso que además es co-responsable de haber mentido sobre el brexit. Pero no os confundáis ni Boris Johnson ni Donald Trump me han parecido nunca unos ineptos o unos idiotas, saben muy bien lo que se hacen, y han sabido conectar muy bien con una ciudadania que vota con su bolsillo.

  4. Albert.
    02/09/2019 at 08:16

    Sr. Foix : Estic d’acord amb tot el que ens diu dels británics i em quedo en especial amb el que ens diu a l’ultim paragraf.

    Pero continuo pensant que de moment, encara continua dominant la ment bilateral, codiciosa, embaucadora, mentidera i presuntament del estil … » El poder corrompe » i del mes pur estil … » Peix al Cobe «.

    • Albert.
      03/09/2019 at 08:37

      P.D. De totes maneras, el que facin aquets 2 homes, servirá per demostrar si la Unió Europea, actua unida de veritat i te el poder executiu global real, per a sortirne beneficiada económicament, d’aquest comflicte desequilirador económic mundial global i principalment d’Europa i de la China en especial, que provoca, la ment bilateral, codiciosa y egoista d’aquest dos especiments i el seu equip de idems, que els hi secundan i els hi recolcen, per combeniencia beneficiaria, la seva seva actuació bilateral, contra la Unió Europea económica.

  5. Alfred
    01/09/2019 at 22:48

    Son diferencias y antagonismos políticos demasiado exacervados.

Comments are closed.