Trenta anys després

La caiguda de Mur de Berlín causà un gran impacte mundial. Es desmembrà la Unió Soviètica i el PCUS deixà de ser el partit únic

Ahir va fer trenta anys de la caiguda del mur de Berlín. S’acabava la guerra freda i es desencadenava un canvi de dimensions colossals que portaria al desmembrament de la Unió Soviètica, la fi del PCUS, la unificació alemanya i la recuperació de la sobirania dels països europeus que havien estat sotmesos a la tutela del Kremlin.

L’eufòria de les democràcies liberals era incontenible perquè s’havia derrotat, sense disparar ni un tret, l’adversari ideològic, militar i econòmic durant més de quaranta anys. Els costos materials del rearmament nuclear i convencional de les dues potències havia estat incalculable. La dissuasió mútua engrandia els arsenals militars dels dos bàndols, fins al punt que Gorbatxov arribà a la conclusió que no podia fer front a les despeses per atrapar militarment els Estats Units.

Es parlava de la fi de la història i que les democràcies s’acabarien imposant pel seu propi pes arreu del món. Les coses, però, es començaren a torçar tan bon punt la vella Rússia s’adonà que havia perdut 14 repúbliques que havien estat incorporades a l’imperi del tsars des de temps d’Ivan el Terrible. Des de Moscou es desmantellà un sistema que no funcionava i era substituït per un capitalisme desenfrenat que afavoria els pocs que compraren a l’Estat els actius públics, energètics i industrials a preus de saldo. La corrupció del comunisme vençut fou substituïda per la corrupció d’una colla de nous liberals afamats que practicaren amb més eficàcia l’enriquiment personal amb mètodes potser més corruptes que els anteriors.

Rússia no ha acceptat la humiliació d’haver perdut la guerra freda, i un personatge com Putin, que fa trenta anys era un espia del KGB a Dresden, capital de la República Democràtica Alemanya, avui és al capdavant d’un sistema aparentment democràtic però amb els tics autoritaris que li permeten desestabilitzar Europa, annexionar Crimea i plantejar la recuperació o, si més no, la influència perduda a les repúbliques independitzades. El Kremlin ha estat una peça determinant en la política internacional des que Napoleó fou derrotat l’any 1812. Ho fou en el segle passat i ho segueix sent avui.

El més inquietant, però, és la seguretat amb què els Estats Units administraren una victòria ideològica, militar i política, malgrat haver perdut totes les guerres, des de Corea a Vietnam passant per l’actual derrota militar i política a l’Afganistan, l’Iraq i Síria. Washington té avui l’hegemonia política, militar i econòmica. En comptes d’utilitzar aquesta força per expandir els valors de la democràcia i els drets humans arreu del món, com havia estat la visió del president Wilson ara fa un segle, ha decidit tancar-se en si mateixa posant els interessos americans per damunt de qualsevol altra consideració.

Un país que ha inventat la globalització ara la vol combatre políticament, des de posicions autàrquiques i des d’un nacionalisme estatal que està provocant que els Estats Units siguin menys indispensables del que ho havien estat fins ara. El proteccionisme de Donald Trump trenca amb el corrent liberal i de lliure comerç que ha caracteritzat la història política nord-americana en l’últim segle.

Les aliances polítiques i militars impulsades per Washington per combatre la Unió Soviètica s’han aigualit en perdre els vincles de fons que justificaren la implicació nord-americana amb Europa per tal de salvar-la dels seus propis fantasmes i per recuperar la unitat d’una antiga i molt àmplia civilització que va des de Finlàndia fins a Portugal i des d’Escòcia fins a Malta.

Europa, per tant, ja no disposa del paraigua militar nord-americà, el que fa pensar al president Macron que l’OTAN pateix una mort cerebral. La Unió Europea desapareixerà, diu el president francès, si no decideix ser una potència. Sembla, però, que les coses van en una direcció oposada mentre tres grans països com els Estats Units, la Xina i Rússia tenen en comú afeblir el paper d’una Europa democràtica, forta, humanista, que disposa d’un estat del benestar que no es troba enlloc del món.

La causa de la desorientació europea en complir-se trenta anys de la caiguda del mur de Berlín és també i principalment interna. La victòria del Brexit el 2016 fou el primer senyal d’alarma per a la cohesió europea davant el nou repartiment d’influències en la geopolítica occidental i global. Abans, a instàncies de l’Amèrica de Bush i amb l’ajut d’Aznar i Blair, es dibuixà un mapa imaginari de la vella i la nova Europa. Els populismes s’obriren pas a partir del 2013, quan els partits xenòfobs entraven en la majoria de parlaments europeus com a conseqüència de la pressió immigratòria. Avui l’extrema dreta no és cap anomalia enlloc. Tampoc a casa nostra.

Publicat a El Punt Avui el 10 de novembre de 2019

  11 comentarios por “Trenta anys després

  1. Mientras se tapa, ¡no se puede ver la verdad! Se puede decir lo que se quiera sobre el atribuirse la ÉTICA, pero primero empiecen no vetando lo que piensa «el otro». Claro, la ÉTICA siempre guarda una RELACIÓN-DEPENDENCIA DIRECTA con la verdad racional. Es decir, solo existe la ética en alguien si ya ése alguien ha tomado todas las medidas posibles para NO TAPAR LA VERDAD RACIONAL. Más claro, solo existe la ética en tal o cual sociedad si tal sociedad concreta ha tomado todas las medidas posibles para no tapar al que demuestra razón o para NO TAPAR LA VERDAD RACIONAL. Pero, piensen: cuando la sociedad era totalmente esclavista, todos tenían como primera misión el decir que ERAN BUENOS y que tenían la ética perfecta (y ayudándoles para tal misión todas las infraestructuras sociales, todos los poderes, todas las grandes presiones, todas las maquinarias de manipulación-tortura o todas las capacidades reales de vetar); sí, asimismo en cualquier irracionalidad parecida de la sociedad de ahora van a seguir diciendo que SON BUENOS…. mientras que objetivamente también, a la vez, hacen agonizar al que sí de verdad aporta razón o equilibrios y conciencia y esfuerzos de tal error. O sea, dicen que son BUENOS sincronizado esto con un matar al bien al mismo tiempo. José Repiso Moyano

  2. No fui a votar, ya lo dije.
    Aun asi empece el dia preocupado por el tema y me ire a dormir muy preocupado por lo mismo.
    Uno de los mejores resumenes del desastre lo ha dicho Quim Nadal «hem fet un pa como unas hosties»
    Que Dios reparta suerte.

  3. Hace 30 años que se derribó el muro de Berlin, que trataba de evitar que los ciudadanos de la Berlin comunista huyeran a la Berlin occidental. A uno de los asesinados por la policía del infierno comunista mientras intentaba huir, Peter Fechter, de 18 años, Nino Bravo le dedicaba la canción Libre….ahora aun vemos políticos q defienden el comunismo, el bolivariano, el populismo, en definitiva la falta de libertad. Putin no era solo un espía era el responsable….según este articulo Putin en ese día de la caída del muro de tanto quemar documentación se le quemo el horno…. ‘»Aquel día el Mayor Vladímir Putin logró mantener a salvo el puesto de comando y probablemente evitar un desenlace trágico. El apoyo militar soviético llegó varias horas después de finalizado el incidente. Putin había sido enviado por la KGB en 1985, para ser el oficial de enlace local con la STASI en Dresde, desde entonces había sido promovido y su gestión era muy apreciada por sus camaradas.
    Entre sus tareas conocidas estaba el obtener y analizar información de inteligencia en la RDA, además de reclutar nuevos colaboradores para los servicios especiales soviéticos. Antes del asalto de los manifestantes, Putin ya había extraído del edificio de la STASI toda la información relativa a sus colaboradores. De inmediato se vio obligado a quemar tanto material, al punto que el horno estalló, según recuerda el propio Putin.»…También se explica el error que dio paso a la caída, además de las presiones de los presidentes de EEUU, y el sentido común de Gorbachov….» El 30 de mayo de 1987, Mijaíl Gorbachov, y su ministro de Asuntos Exteriores, Eduard Shevardnadze se reunieron con Erich Honecker. Los manuscritos en las actas de esta reunión muestran que en realidad fue Gorbachov quien por primera vez propuso la conveniencia de “abrir las fronteras” y concretamente de “abrir los pasos del Muro de Berlín” argumentando que dicha acción obtendría un impacto positivo.
    El 12 de junio de 1987, con motivo de la celebración de los 750 años de Berlín, el presidente de EE.UU. Ronald Reagan visitó la ciudad y ofreció un nuevo discurso en el que se dirigió con tono solemne a Mijaíl Gorbachov “Sr. Gorbachov, derribe este muro”, pocos tenían la verdadera esperanza de que sus peticiones fueran escuchadas, y mucho menos realizadas.»…El 7 octubre de 1989 Gorbachov visitó Berlín en ocasión del 40 aniversario de la RDA. Según sus propias palabras: “Estaba claro para mí durante las fiestas, que el socialismo en la forma que se vivía en la RDA, era moribundo” dijo.

    • El 9 de noviembre de 1989 la embajada de la Unión Soviética en Berlín Oriental, presentó la aprobación del gobierno en Moscú, para el nuevo esquema de viajes, lo hizo por vía telefónica el Embajador del Comité Central del PCUS. La RDA había presentado la petición dos días antes, pero el 7 y 8 de noviembre se celebraba el 72 Aniversario de la Gran Revolución Socialista de Octubre. Los soviéticos asumieron que estaban a favor de abrir los pasos fronterizos de manera permanente a los alemanes orientales y dispusieron que este trámite ya no debía realizarse por medio de terceros países….Günter Schabowski, que era miembro del politburó fue el encargado de conducir la conferencia de prensa en la que se anunciarían las nuevas regulaciones. Sin embargo, él no había estado en la junta de la cual surgió la decisión, por esa razón al preguntar los reporteros sobre cuándo entrarían en vigor, él respondió: “De inmediato”.
      Las declaraciones erróneas de Schabowski fueron vistas y escuchadas en la televisión, pronto los berlineses orientales se dirigieron a los puestos de control en el este de Berlín para comprobar lo que habían escuchado. Los guardias fronterizos no tenían órdenes de dejarlos pasar, tampoco lograron comunicarse con el mando central, pero aun así decidieron no utilizar la fuerza para reprimir a los ciudadanos que empezaban a llegar exigiendo sus nuevos derechos.
      Entre 10 y 20 personas se presentaron en Bornholmer Straße justo después de la conferencia de prensa de Schabowski. Se mantuvieron a una distancia del cruce, esperando nerviosamente una señal de los guardias de Alemania del Este de que estaba bien cruzar. La multitud pronto creció hasta alcanzar unas 10.000 personas, y muchos de ellos gritaban: “¡Abran la puerta!” https://sputnik87.wordpress.com/2014/11/08/el-muro-de-berlin-un-antes-y-un-despues-especial/

  4. En cuanto a la civilización occidental es mucho más amplia. Por lo que veo antes tocaba impulsar el eje euro-atlántico, y ahora el europeo limitado.

    La caída el muro de Berlín estuvo muy bien. Pero desde enontces hemos contemplado muchas más caídas nada prometedoras.

    Los primeros que no se creyeron el multilateralismo después de la caída fueron los americanos. Y de esto ya hace bastantes años. No sé ¿Sigamos a China hasta el infinito en la fiesta globalizadora?

    Estamos muy perdidos.

  5. La caiguda del mur de Berlín es un fet històric i que provoca conmoció, al menys a mi me’l va provocar, i més la re-unificació d’Alemanya, el que persones que vivien en un sistema polític i endarrerit van tenir accés al món occidental. El final de la guerra freda que podría dir-se va venir marcat aquesta data, també és per celebrar-ho. Llàstima que nous aconteixements històrics fan que ara Europa trontolli: la crisi global que va començar el 2008, i la pressió immigratòria. I com sempre, l’egoisme humà entra a fer un paper: el proteccionisme de les nacions, inclús de les regions amb cert poder polític. La história evidentment no ha acabat. Espero i desitjo que Europa se’n sàpiga sortir, malgrat el Brexit i els nacionalismes.

Comentarios cerrados.