Esporgar la figuera

Figuera al costat de la cabana, dos xiprers i un pi en un dia d’hivern.

L’esporga és feina d’hivern quan els arbres estan mig dormits i el fred els atura. Avui he esporgat dues figueres plantades fa uns anys i que donen figues abundants durant dos mesos, des de meitats d’agost fins a finals d’octubre. La figuera és arbre mediterrani, antic, esmentat en la Bíblia i en els clàssics de l’antiguitat.

La tarde es suau. La posta de sol s’allarga. Els aiguats dels últims dies han deixat una saó fonda que és bona pels sembrats i per l’arbrat. Cada cop hi ha menys gent voltant pels termes. La maquinària supleix la gentada que voltava per camins i dreceres. El tret d’un caçador ressona per tota la vall. La figuera al costat de la cabana cada any s’ha d’esporgar per tal de poder collir les figues amb les mans. És arriscat plantar-ne una al costat d’una cisterna o d’una cabana. Amb els anys clava les arrels allí on hi ha una mica d’humitat. La figuera està envoltada de dos xiprers, d’un pi i d’un albercoquer. Semblen soldats de guàrdia al costat de la cabana que va construir el meu pare, a mà, portant la pedra amb carro, sostre de canyís i teules de la bòbila de Sant Martí.

Estisores, xerrac i guants gruixuts. Primer es mira l’arbre de lluny, es fa un la idea de com ha de quedar la figuera, de la mateixa manera que un barber observa la cabellera d’un client. Torna a observar. I decideix quines branques grosses han de ser abatudes. La fusta de la figuera és flonja i cedeix fàcilment a les ferides causades pel xerrac. Després cal entrar al centre de l’arbre amb les tisores que acaben de pentinar la figuera. Sempre hi ha por d’haver tallat massa perquè l’arbre queda gairebé despullat. Conec les figueres i sé que les fulles i els nous llucs cobriran tots els espais que ara semblen buits.

Cada cop d’estisora o de xerrac produeix una sàvia humida, tendra, ploranera. És la ferida causada per l’esporga, del tot necessària per ajudar a l’arbre a contenir-se i a posar-se a punt per produir fruit. Mentre tallo les branques estic veient les figues negres, madures, grosses, que en sis mesos penjaran de les rames ara ben pelades.

Torno a mirar la figuera des de lluny i encara cal fer alguna escapçada més. Qüestió de detalls tenint present que les rames no invadeixin el camí o que s’atansin massa a les parets i teulada de la cabana.

El sol de gener es clar i es pon amb una certa presa. Però en un dia com avui, net i sense cap mena de contaminació ambiental, la tarda es fa agradable, curta, afable. Arreplego totes les branques tallades i les amuntego per fer un foc dintre d’unes setmanes. Ara tot és massa tendre i verd. La figuera queda rebaixada, més aclarida i més lliure per tornar a omplir-se de fulles d’un verd intens que projecta una de les ombres més refrescants en les calorades d’estiu. La figuera i el noguer són possiblement els dos arbres més protectors de les suades en ple estiu quan la marinada encara no ha arribat.

5 comentarios

  5 comments for “Esporgar la figuera

  1. Anna M. Riera
    03/02/2020 at 10:58

    El camp és molt important, sempre estarà de moda, en contra del que penssin alguns, perquè menjar és necessari i menjar sa és important i s’està tornant a lo natural. El menjar surt de la terra en gran part i aquesta és molt important. Les indústries s’en van, o venen, però la riquesa de la terra cal cuidar-la. Una terra que degut al clima produeix de tot és una gran riquesa. Mentre molta gent menysprea el camp, o millor dit ha menyspreat el camp i ha exaltat la indústria, ara la humil terra és exalsada mentre la prepoten indústria ha quedat humil·liada, no per res, ja que és bona també, sino perquè han tancat, s’han traslladat, deixant pobresa al seu voltant. I els que estaven orgullosos de ser llocs industrials… i miraven despectius el món rural, ara què ? La riquesa ve i va, aprenguem sempre a valorar tot, a ser senzills i a veure que tots necessitem de tots i no despreciem allò que ens sembla més humil, perquè també ho necessitem.

  2. 03/02/2020 at 10:19

    Sr.Foix:Como las figueras no pueden hablar, le doy yo las gracias en su nombre…

  3. Joan Rico
    02/02/2020 at 23:13

    Hola, Sr. Foix: Com sempre, agrair-li la seva sensibilitat amb els temes del camp.. Del seu camp.

  4. 02/02/2020 at 08:24

    Article molt bonic que cal guardar per ser imprès en les pàgines del teu proper llibre …

  5. Santiago
    02/02/2020 at 06:54

    Es un plaer llegi aquest article.
    Gracies

Comments are closed.