Els verds sòlids i fugissers

Ha estat el dia més calorós de la primavera. A la Vall del Corb s’han fregat els 30 graus. Els sembrats i les vinyes transformen el paisatge mentre la primavera avança majestuosament. Els ordis estan espigats i algunes clapes comencen a groguejar. Els blats van més tardans. Queden pocs dies perquè les diferents intensitats dels verds agafin un posat homogeni. Ara es veuen verds aigualits, negres, trencats, purs. No és una qüestió de la projecció de la llum solar. És que són diferents.

Sota aquests sembrats d’ordis i blats s’hi ajoquen perdius amb els seus nius que es manifestaran tumultuosament en plena sega. Ara hi han els ous que no sabem on són però que són vigilats de prop pel mascle i la femella. En arribar la sega sortiran a velocitats impressionants sense que cap humà els pugui agafar. Són tan petites les perdius, tot just han sortit de la closca de l’ou, que corren com atletes en competició olímpica. Recordo la persecució d’aquestes aus primerenques i que mai les podia agafar.

Una caminada pels termes de cereals canonats, ja fets, a punt de mostrar les espigues en la seva plenitud, és una de les satisfaccions més íntimes per als que ens sorprenem de la transformació que s’ha produït en el paisatge. Impressiona aquests dies els llençols agitats suaument per la marinada o el serè que dibuixen en l’imaginari un mar interior de tonalitats verdoses que apunten la grogor que s’atansa.

El moment és delicat. Tot ho és a la natura que ordena els cicles amb una precisió de rellotger. La línia divisòria entre els verds i els grocs marca el pas inexorable cap a l’estiu. No ho pot aturar ningú. Les sensacions augmenten i alimenten la sensualitat de la natura que teixeix denses capes de verdor, que s’apodera de l’ambient com els quadres impressionistes del segle XIX, tan exitosos a França i també al nostre país.

En aquests dies de primera rabiosa pot semblar que tot es mou per instints incontrolats. De cap manera. La natura té les seves regles i els seus cànons. No falla mai. No té pressa. He passejat pel camp aquesta tarda tot contemplant la rapa dels olivers, els brots de les vinyes i la quasi maduresa dels sembrats. El camp omple els sentits de l’olfacte, l’oïda, el tacte i el gust. La primavera és sens dubte l’estació més sensual, la que desperta els instints més nobles, la que promet les grandeses que vindran fins a la tardor.

El silenci ambiental es interromput per cotxes, tractors, bicicletes que passen de pressa. No es camina o es camina molt poc davant de tanta meravella. La conversa amb el paisatge és tan enriquidora com el diàleg amb els veïns o coneguts. Els sembrats t’interpel·len i et diuen que són molt fugissers, els seus verds passatgers, tot molt ràpid i caduc. Així és la natura. Va molt a poc a poc però viatja a una velocitat incontrolable.

  4 comentarios por “Els verds sòlids i fugissers

  1. “S`ajoquen les perdius”.
    Anys fa que no h´escoltat aquesta paraula.
    I dic escoltar perque mai la vaig llegir i tampoc escriure.
    Sr. Foix sempre em porteu records. Bons esclar.

  2. Es reconfortant poder gaudir d’aquest
    entranyable escrit.
    Per recordar-nos amb una descripció
    poètica el que es la Natura.
    El d’avui toca l’ànima! Gràcies Sr. Foix!

  3. Ja trobava a faltar el Foix poeta… Amb els pinzells penso que també hauries fet molt bona feina. Quina pèrdua per la pintura!

Comentarios cerrados.