Inisinuacions del cap de la boira a la Vall del Corb fins que finalment s’ajau a tota la llera per passar-hi llargues hores.
Arriba la boira, silenciosament, entra per les petites fondalades, es belluga sinuosament, puja i baixa, fins que finalment s’ajau i enfosqueix de claredat uniforme, opaca de tanta llum. En travessar la Panadella en un dia hivernal de sol radiant a Barcelona, es divisa una faixa alta, densa, com si fos un núvol ensopit, una paret líquida que ha de tenir els límits entre Bellpuig i Belianes.
Trobo el Josep del Bellardó que ve de l’hort amb dues cols a les mans. Conversen al bell mig del pont del Corb amb El Josep del Sila. No baixa molta aigua que està amagada per la canya xisca que cobreix tota la vida de la llera del Corb. Observen les intenses peuades dels porcs senglars que destrueixen tot allò que comporta certa humitat. Els porcs senglars no se’ls veu gaire de dia sinó que operen de nit que és quan fan mal als sembrats i a tot allò que conserva un punt de tendresa. Són perillosíssims quan n’hi ha tants. Les batudes no donen abast. La capacitat reprodutora és exponencial.
Fa bon dia, els hi dic als dos Joseps. Però el Bellardó es queixa del bon dia. No pot ser. No es temps de que faci calor a aquesta hora del migdia. Ha de fer fred, glaçar, gebrar, l’hivern ha de mostrar la seva cara més severa. Aquesta bonança indica que vindran freds sobtats, malèfics, rotunds, que poden fer perdre collites senceres. Les coses al seu temps, diu el Josep del Bellardó. No hi puc estar més d’acord.
És el Bellardó el que, en ple dia de sol, m’indica per on arribarà la boira a mitja tarda. No vindrà de front. S’insinuarà per les fondalades que donen a la Vall del Corb, de forma tímida, com aquell que està de pas. Aniran embolcallant la Vall, entraran per fases, silenciosament, fins que acabin dominant tot l’ambient.
Tot just dinat anem a donar un tomb amb el Josep de l’Espasa, el patriarca del cal Fraret, l’home que conec que viu amb més passió i coneixement els comportaments del temps i de la terra. També de les persones. Parla des de l’experiència i el sentit comú. Quantes vegades he donat un tomb amb el Josep. Potser centenars. Pels mateixos trossos, per idèntiques finques, per camins semblants. I sempre aprenc alguna cosa.
Un dels fets més prodigiosos per una persona que estima la terra és que la coneix, la tracta, dialoga amb ella, sap la història de cada finca, els canvis de propietaris. Sempre he pensat que el Josep de l’Espasa, pubill de cal Fraret, cosí meu, és la persona que mira la terra amb una visió de pertinença i d’estima. La terra, o l’estimes o no l’entens. I el Josep l’estima i estableix un vincle personal amb totes les seves variants. A vegades li dic que si no hagués estat pagès hauria estat un gran enginyer civil, capaç de transformar boscos i terres ermes en prats de cultius. Aixi ho ha fet en dimensions petites, però importants.
Anem a buscar la boira i la trobem. Tènue, silenciosa, poc impetuosa. Però hi és. I jaurà segurament tota la nit. Es donen aquelles circumstàncies en les que la vall del Corb està coberta de boira però les puntes i els turons els hi toca encara el sol. És una de les visions més grandioses de la natura. Ha valgut la pena passar el dia a Rocafort per veure aquesta meravellosa mescla entre la llum del sol i la foscor opaca, clara però confosa, d’una boira que et deixa sense el sentit de l’orientació.
Has ben après i ens fas estimar la terra, Lluis !
Totalment d’acord!!.