Una imatge insòlita de la Seu Vella de Lleida que ha resistit totes les envestides militars, iconoclastes i polítiques al llarg de la història.
Ja fa 35 anys que m’atanso a Lleida per formar part del jurat del premi Pica d’Estats. És en ple hivern, abans o després de Nadal, per deliberar sobre els treballs presentats al premi que promociona el turisme a la demarcació de Lleida. La primera vegada presidia el jurat Carles Sentís, després Josep Pernau i tots els degans del col·legi de Periodistes de Catalunya que han presidit la institució fins l’actual Joan Maria Morros.
Josep Cuní i Mariano Palacín son també molt veterans. Mònica Terribas i la directora del diari Segre i de La Mañana no hi falten mai. Pepa Fernández, cerverina, deixa el seu programa emblemàtic de Radio Nacional i s’asseu a la taula d’unes deliberacions discutides i amablement confrontades. Francesc Canosa és una incorporació recent. Sempre s’acaba amb un dinar presidit pel president de la diputació de Lleida, actualment Joan Talarn, alcalde de Bellvís, on ja no es parla dels premis sinó de la situació política i social del país. És potser el dinar més espontani i distès que es pot celebrar entre periodistes.
Enguany hem fet l’àpat al museu d’art Modern i Contemporani Jaume Morera. Des de la terrassa de l’últim pis es pot veure una imatge insòlita de la Seu Vella vista des de la casa Morera que pot desfigurar la magnitud arquitectònica d’una de les catedrals més emblamàtiques de Catalunya. Cada vegada que contemplo la Seu Vella, des del tren, la carretera o en visites personals m’envaeix la nostàlgia i la tristor. I alhora una sensació de que la destrucció continuada no ha pogut aturar l’esforç també constant de preservar el conjunt monumental que identifica Lleida des de la llunyania i des de la proximitat de la vella catedral que ha rebut tots els cops iconoclastes de la història.
El meu pare hi va passar dos anys com a soldat en acabar la guerra civil i em parlava del fred, el calor i les penùries viscudes en aquelles estances gòtiques mig derruïdes. Foren temps de precarietats i misèries. Els vencedors imposaren la seva llei sobre els vençuts. Josep Varela ha escrit un llibre imprescindible per conèixer aquella situació tan dura. «L’habitant de la Seu Vella» son unes memòries que comencen en la infantesa en les que relata els dotze anys que va passar en una de les capelles gòtiques de la Seu Vella. El seu pare fou un picapedrer, un «canteiro» gallec, que va anar a parar a Lleida per la reconstrucció de la catedral i on va ser-hi durant un llarg període convertint-se en vigilant del recinte.
Veient des de les primeres teulades d’habitatges al peu de la Seu he recordat les experiències del pare i el relat de Varela vivint en la solitud d’un gran monument nacional, veient com els soldats encara ocupaven part de les instal·lacions i la lenta restauració de la Seu Vella que tenia un flaire bèl·lic amb pintades surrealistes a les parets i amb pedres malmeses per cops de martell o per bombes. Veié com la casa d’exercicis espirituals començava les activitats. Les seves experiències expliquen molt bé aquells temps precaris, freds, austers. Autoritaris. L’habitant de la Seu Vella m’ha recordat al pare vivint en una ciutat fortament militaritzada, menjant malament i matant el temps i la joventut al turó més privilegiat de les terres de Lleida.
La trajectòria de Josep Varela és plena d’experiències en el camp de l’educació, la cultura i la política. És una vida marcada per l’esforç davant l’adversitat que de ben segur va forjar durant aquells anys de solitud, de pujar i baixar de la Seu per anar a l’escola o per acompanyar la mare a comprar. Anys de resistència i d’afany de reconstruir un país devastat pel conflicte. El llibre memorialístic de Varela, personalíssim, forma part indispensable de la història de Lleida d’ençà dels anys cinquanta del segle passat.
Contemplant en aquest dia de febrer blau i solejat el gran monument de la Seu Vella he pensat que d’ençà de la guerra de Successió a la corona Espanyola (1701-1715) ha estat ocupat per militars borbònics, pel exèrcit napoleònic i també per les tropes de Franco. Un lloc de poder i de culte que porta les senyals de constants assetjaments de tropes que sotmetien la resistència de la primera gran fortalesa d’entrada a Catalunya. Sempre que ha esclatat una confrontació militar entre Castella i la Corona d’Aragó i el comtat de Barcelona, entre Espanya i Catalunya, Lleida és la primera en rebre.
He recordat el dia en que Josep Ramon Correal, periodista lleidatà i bon amic, em convidà a pujar els 238 graons que porten fins dalt de tot de la terrassa, al cim del campanar, la millor vista de Ponent, amb el riu Segre serpentejant als peus i la ciutat creixent per totes bandes.
El cèlebre poema de Magí Morera i Galícia, germà del propietari del que fou la casa Morera, està gravat en una làpida de pedra, col·locada l’any 1912, escantellada per un cop d’escarpre petit però indicatiu dels intents de destrucció que ha viscut aquest lloc privilegiat de Catalunya.
El poema comença dient que
«A dalt de la muntanya que domina
com miranda els bells termes lleidatans,
s´enlaira un campanar fet per gegants
o per homes de raça gegantina.»
La rehabilitació del Conjunt Monumental de la Seu Vella és un treball formidable que continua amb el projecte de refer total o parcialment els edificis que un dia foren una de les joies arquitectòniques de la Catalunya medieval on hi van passar reis, futurs papes (Calixte III) i els savis de l’època. L’Estudi General de Lleida fou la primera universitat catalana i la quinta de la península ibèrica. Malgrat les senyals del instint iconoclasta que ha patit el país, és un consol veure com s’ha refet la part més substancial de la Seu Vella.
Moltes gracies per l´Article Sr. Foix.
Para triste la portada de LV de ayer domingo.
Mientras por ejemplo el PuntAvui llevaba en portada un fotomontaje de una posible union de las bolsas europeas y El Periodico una foto destacada de los premios Goya del sabado, LV llevaba una foto de la reunion de los «patriotas».
Ya se que LV intuye muy bien los cambios de rasante que diria el de Badalona, pero en esta ocasion se ha pasado y mucho.
Y lo de «homes de raça gegantina» res de res.
La Seu Vella el regimen franquista vare ser garatge per la etapa del viatge a Madrid de las primeras series dels Seat 600 i 1430, conduïts per militars del Grupo IV de Automovilismo.