El groc de l’argelaga i el verd dels sembrats i els olivers no trenquen la força del campanar de Rocafort.
Els grocs de l’argelaga surten de sobte en acabar l’hivern. Sorprenen amb un groc intens i fràgil, envoltat de les espines dels arbusts silvestres que creixen en zones seques i assolellades. Aquestes taques grogues son l’anunci primerenc de l’arribada del bon temps.
L’argelaga es troba en camps abandonats i zones ermes. A la Vall del Corb, aquest arbust espinós és ignorat per la seva aspresa però es converteix durant unes setmanes en un dels protagonistes visuals d’aquestes terres.
El groc de les argelagues destaca amb força sobre el mosaic de verds que defineix la vall. D’una banda, hi ha el verd tendre dels sembrats que comencen a créixer després de les fortes pluges d’enguany. D’altra banda, el verd més fosc i permanent dels olivers, que dibuixen files ordenades sobre els pendents suaus. Entre aquests dos tons, el groc viu de l’argelaga irromp com una pinzellada lluminosa que dona profunditat i contrast al paisatge.
Quan el sol de la tarda il·lumina la vall, el groc de les argelagues sembla gairebé encendre’s. Des dels camins es pot observar com els camps verds i els olivers creen una base tranquil·la sobre la qual aquest color viu destaca amb una energia especial. És un espectacle senzill però potent, que cada any obre les portes a la primavera.
Però el groc Van Gogh roba el protagonisme d’un paisatge immens. El verd dels olivers, les marjades del fons i, sobre tot, el campanar de Rocafort que s’aixeca solitari a l’altre costat de la vall formen part del quadre natural d’aquesta tarda de març.
Entre l’argelaga i els petits tossals de l’horitzó es dibuixa el campanar, construït el 1868, i la cresta de les cases del poble. Entre mig hi ha cabanes, marges, el riu, les sorts, els costers, tot un poble que sembla colgat però que és molt real i molt viu.
Aquesta postal hivernal de la Vall del Corb és la història d’una petita, minça, part del país. Aquí si ha viscut, si ha treballat, si ha patit, si ha emigrat però mai s’ha fugit massivament. Sempre s’hi ha tornat tot buscant aquests grocs i verds eterns que adornen una terra antiga.
