El sembrats fins fa poc verds i tendres estan demanant caure sobre el rostoll i transformin el paisatge. Com cada a any. Com sempre.
L’estiu ha irromput amb una intensitat exagerada. Fa molta calor. No és aconsellable caminar pel camp. Els ocells, els conills i les bestioles busquen les ombres. Ja fa dies que passem dels 33 graus en ple dia. Diuen que des de l’any 1957 no s’havia conegut una calorada d’aquesta magnitud.
Res és nou sota el sol. El que passa ha passat i tornarà a passar. Les dades son infal·libles. Hem vist molta calor i molt fred. L’alarmisme està justificat pels fets. El què no es detecta és una sortida a aquesta por climàtica. Però ho anirem superant i ben segur que hi haurà una gran moguda de personal. Ja es detecta una migració massiva cap a llocs més còmodes.
Però avui ha estat un dia calorós en plena sega. Em diuen que des de sant Joan a sant Pere, del 24 al 29 de juny, el blat ha d’haver caigut. Abans i ara. Veig camps que ja demanen que passi la recollidora i s’emporti la palla i el gra, que s’acabi el cicle i que s’entri a l’estiu que tot ho asseca i tot queda com esmorteït. Excepte les vinyes i els fruiters. Els olivers van a la seva, sempre tranquils i robustos, sense canviar la fesomia ni alterar el paisatge. El verd dels olivers és un verd perenne.
Però aquests dies son dels grocs que ho dominen tot. Son els grocs de la maduresa i del fruit. Les recollidores solitàries no paren de destriar el gra de la palla. El silenci és grandiós. Una sola persona fa el que feien famílies senceres fa molts anys. Les carreteres i camins son dominades per aquestes màquines que seguen com si fossin robots mastodòntics. Avancen tot cruspint-se blats i ordis a l’ample. Una carreta espera silenciosa a que la tolva escopeixi l’ordi o el blat com si fos una manguera que llença el fruit a forta pressió.
El paisatge ha canviat en qüestió de setmanes. Els grocs abunden i els olors tenen un nou aroma. És el punt d’inflexió de l’any. Els dies comencen a escurçar-se tímidament i les nits son encara molt curtes però no tant.
Son dies però en que el més preuat son les ombres de les entrades de les cases, un arbre de fulles espesses o un racó en el que bufa la marinada primerenca. El temps no s ‘atura. Tot ho devora. Guanya inexorablement la partida.
