No se sap el preu ni la contraprestació del regal d’un avió a Donald Trump per part de l’emir de Qatar. Resulta que no té les mateixes prestacions que el vell avió presidencial. Els periodistes que han intentat aclarir el tema han rebut a casa seva la visita de funcionaris del govern.
L’avió regalat per Qatar al president dels Estats Units no té les prestacions del vell Boeing presidencial. El regal està valorat en 400 milions de dòlars. És un obsequi tan generós que ha de tenir una contraprestació molt generosa. En tornar de la cimera de l’OTAN d’Ankara, Donald Trump fou obligat a descartar el regal qatarí i volar a Washington amb el vell aparell.
Aquesta circumstància fou objecte d’una informació de tres periodistes del New York Times que remarcaven la anomalia de que un regal de tal magnitud no estava dotat de la seguretat de l’avió anterior. Els tres periodistes reberen la visita de funcionaris enviats per la Casa Blanca per saber com s’havien assabentat d’aquella informació. Es la manera que tenen els règims autoritaris quan es publiquen informacions perjudicials pel govern en mitjans crítics.
La democràcia és un sistema en el que s’institucionalitzen els conflictes. La llibertat de premsa no és un privilegi dels periodistes. És, sobretot, el dret dels ciutadans a ser informats amb rigor, a conèixer els fets, a escoltar opinions diverses i a formar-se un criteri propi. Sense una informació lliure i independent, la democràcia esdevé una caricatura perquè el poder deixa de sentir-se observat.
Els Estats Units van convertir la llibertat d’expressió i de premsa en un dels fonaments del seu sistema polític amb la Primera Esmena de la Constitució de 1791. La convicció que el poder havia de ser fiscalitzat per una premsa lliure ha estat una de les grans aportacions de la democràcia nord-americana. Episodis com el cas Watergate van demostrar que un periodisme rigorós podia obligar fins i tot un president a respondre davant la llei i davant l’opinió pública.
Els periodistes no fan caure governs ni canviar sistemes polítics. Garanteixen les llibertats. Europa comparteix aquest mateix principi, encara que per una tradició diferent. La llibertat de premsa està protegida pel Conveni Europeu de Drets Humans i per la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea. Però Europa viu avui tensions que no es poden ignorar: la concentració dels mitjans en poques mans, les pressions polítiques sobre els mitjans públics, les campanyes de desinformació i les amenaces que encara pateixen periodistes en alguns països. Vivim un règim d’opinions no necessàriament confrontades pels fets.
Una democràcia madura necessita una premsa lliure, crítica i exigent. Els governs canvien, les majories parlamentàries passen i els lideratges són efímers. El que ha de romandre és el dret dels ciutadans a saber què fan els qui governen. Quan la llibertat de premsa es debilita o es controlada per mans desconegudes, no només perd el periodisme sinó la democràcia en el seu conjunt.
Lluís Foix recorda amb encert que una democràcia només pot mantenir-se viva si el poder està sotmès a un escrutini constant i la premsa pot informar sense pressions. És un principi difícilment discutible.
Tanmateix, l’article deixa una clara sensació d’incompletitud perquè aquest mateix rigor fiscalitzador no s’aplica amb la mateixa exigència a tots els centres de poder.
L’opacitat selectiva. Quan el protagonista és Donald Trump, un sol episodi serveix per advertir d’una deriva preocupant. En canvi, quan el focus es desplaça cap a les institucions europees, l’anàlisi esdevé genèrica i abstracta. No hi apareixen controvèrsies tan rellevants com la gestió dels contractes de les vacunes, la negativa durant anys a facilitar els missatges intercanviats entre Ursula von der Leyen i el conseller delegat de Pfizer o les dificultats per sotmetre la Comissió Europea a un escrutini polític i mediàtic equiparable al dels governs nacionals.
La feblesa del control institucional. Tampoc no s’aborda el conegut dèficit democràtic de la Unió Europea, on el Parlament continua disposant d’una capacitat limitada per controlar políticament una Comissió que concentra una part molt important del poder executiu.
Quan el procediment preval sobre la voluntat política. El debat sobre la pròrroga de la normativa coneguda com a Chat Control n’és un bon exemple. La proposta va continuar el seu recorregut malgrat que els vots contraris superaven els favorables entre els diputats que van participar en la votació. El resultat era jurídicament correcte d’acord amb el reglament aplicable, però políticament difícil d’explicar a qualsevol ciutadà, perquè transmet la impressió que el procediment acaba pesant més que la voluntat expressada pels representants.
Si la llibertat de premsa consisteix a fiscalitzar el poder, aquest no deixa de ser poder pel fet d’exercir-se des de Brussel·les en lloc de Washington.
Els principis democràtics només conserven tota la seva força quan s’apliquen amb el mateix rigor a tots els poders. Quan la severitat de l’anàlisi varia segons qui governa, el lector pot acabar percebent no tant una defensa de la democràcia com un exercici de crítica selectiva.
Una cosa és el que es diu i una altra el que es fa, en quan a aquesta sacrosanta idea de la llibertat de premsa. També es pot dir que depenen de grups amb uns interesos molt marcats.
Res com un Falcon.