El Duero neix entre les ombres verdes de la serra d’Urbió, tranquil i insignificant on la terra encara parla en veu baixa i l’aigua és només un fil transparent que aprèn el camí. És a Sòria on el riu immortalitzat per Antonio Machado descobreix la seva primera ànima sota els pollancres que tremolen amb el vent mentre l’aigua discorre pausada sota el pont de pedra. El riu no travessa la ciutat sinó que sembla somniar-la.
Una caminada per l’avinguda del Mirón, amb l’hotel Leonor al fons és un passeig evocador de les solituds i les passions de Machado en el temps que fou professor a Sòria. Allí es va enamorar de Leonor, la filla de la mestressa de la pensió, amb la que s’hi va casar amb una diferència de 15 anys d’edat. Tota l’estança del poeta sevillà a Sòria està plasmada als carrers, en algunes rajoles amb versos del poeta i en les estàtues que recorden el seu pas per la ciutat. Leonor morí de tuberculosi als tres anys de casar-se i la visita al cementiri de l’Espino és un dels llocs més visitats de la ciutat.
Sòria és una de les portes de Castella. El Duero s’endinsa en una Castella immensa, feta de llum austera i horitzons infinits. A Burgo de Osma, les pedres daurades de la catedral s’encenen amb la claror del capvespre, mentre el riu continua el seu pelegrinatge silenciós. Tot sembla respirar al mateix ritme: els sembrats, els camps adormits, els campanars i les aus que dibuixen cercles damunt l’aigua. Grans campanars en tots els pobles, nius de cigonyes, oms que fan guàrdia al riu en tot el seu recorregut. La sega ha convertit els camps en immensos rostolls que es perden en l’horitzó.
A Aranda de Duero, el paisatge es transforma en un immens jardí de vinyes. Els ceps, alineats com versos d’un poema antic, arrelen en una terra que coneix el valor de l’espera. El riu alimenta les arrels i els homes, i el vi neix de la seva paciència. Ara està formant-se amb els raïms apomats de les vinyes que han guanyat qualitat i notorietat en tota la ribera del Duero.
En arribar a Valladolid es desvia un pel per donar pas al Pisuerga. El Duero passa per molts ciutats medievals però no es deixa captivar per cap d’elles.
Més endavant apareix Tordesillas, on la història encara ressona sota els arcs del vell pont. Les aigües passen lentes, com si s’aturessin un instant per escoltar les veus dels reis, dels viatgers i dels pelegrins que un dia van mirar aquest mateix corrent buscant-hi un destí. Tot just sota el palau del Tractat de Tordesillas, on el 1494, Castella i Portugal es dividiren les grandioses i encara desconegudes terres d’Amèrica, el pont de pedra impressiona. Per raó d’aquest tractat Catalunya quedà exclosa del comerç amb Amèrica fins els regnat de Carles III. El Tractat es referia a Castella i no a Espanya.
A Toro, el riu esdevé ample i madur. Sobre el turó, la ciutat observa el seu pas amb la serenor de qui ha après que tota grandesa és efímera, llevat de l’aigua que no deixa mai de caminar. Les vinyes s’estenen fins on arriba la mirada, i el vent porta l’aroma de la terra escalfada pel sol i del most que s’està incubant a les vinyes.
El Duero fa un petit revolt sota la catedral de Toro per contemplar un dels pòrtics millor acabats i conservats de les terres zamoranes.
Quan el Duero entra a Portugal, canvia de nom, però no de cor. Esdevé Douro i s’obre pas entre muntanyes abruptes, on els bancals s’enfilen pels vessants com escales cap al cel. Cada terrassa és una mà humana aferrada a la roca, cada vinya una victòria contra el pendent. Finalment, a Porto, el riu s’abandona a l’Atlàntic. Els ponts abracen les dues ribes, les façanes acolorides es reflecteixen en les aigües quietes i el capvespre encén un or líquid que sembla etern. Aleshores el Duero comprèn que els rius no moren al mar. Simplement hi lliuren totes les històries que han anat recollint al llarg del seu viatge.
He pensat que el Duero, modestament, és el Rhin de Castella. Més modest però igualment evocador i nostàlgic de la història d’unes terres planes i fèrtils en les que s’hi han lliurat grans batalles.
