El cementiri de Rocafort. el dia abans de Tots Sants.
El temps és el vehicle cap a l’oblit. Ens hem trobat molts al cementiri de Rocafort aquest dia de Tots Sants. Una tradició que perdura. L’espai sagrat, inaugurat el 1888, abandona uns dies la vida silenciosa. Venen persones de llocs diversos i inesperats.
L’1 de novembre té una manera particular de fer-nos tornar als llocs de la memòria. Les portes s’obren al record i les famílies s’acosten a les tombes dels qui ja no hi són. Es netegen les làpides, es posen flors fresques i es col·loquen fotografies velles dels finats.
Aquest ritual té una dimensió especial. Humana i espiritual. És un poble petit, on els cognoms es repeteixen i les històries familiars s’entrellacen. Cada làpida és una pàgina de la història col·lectiva. Hi reposen pagesos que van treballar els camps de secà, dones que van aguantar les cases i les famílies, homes que van conèixer la duresa de les collites i la incertesa de la pluja. Generacions que van viure, estimar, patir i esperar en aquest racó de la Vall del Corb.
El gruix de la reunió al migdia no representa tothom. Hi ha que ve dos dies abans i neteja la tomba deixant-hi unes flors. O a la vigília o bé al caure la tarda d’avui. Darrere la porta hi ha un pom de romaní que la Magdalena em fa notar que allí hi ha enterrat un germà seu que morí el 1937, en plena guerra civil. El pom hi és cada any. Però no he sabut qui el posa. Em diuen que aquí s’hi van enterrar algunes persones en aquelles dates tan esquinçades de la nostra història.
Hi han rams de flors al terra sense cap inscripció. Uns gladiols de fil i de colors estan sobre la grava del cementiri. Tot té un sentit encara que l’oblit avença amb els anys. Alguns records són molt vius. D’altres es van esborrant amb els anys.
El cementiri és un lloc de silenci, però no de solitud. En molts viatges que he fet arreu del mon he trobat ocasió per visitar un cementiri dintre o proper a la ciutat, entrar en un mercat i prendre un cafè en una taberna concorreguda. En recordo alguns dels molts que hi ha a Londres, a Buenos Aires, a Moscou, a París o a Barcelona.
El de Rocafort és petit però molt endreçat, net, amb uns quants xiprers que s’enfilen sense presa. Davant d’una làpida, un nom pot despertar tota una vida. Una mirada, una paraula, una tarda de treball o una anècdota que semblava insignificant i que ara adquireix un valor immens.
Fora del recinte, la vida continua. Els camps, els turons i els camins de Rocafort segueixen el ritme de les estacions. El paisatge és el mateix que van contemplar molts dels qui descansen al cementiri. Potser aquesta és la millor manera d’entendre la continuïtat. Tots passarem, però la terra, els records i els noms dels que hem estimat romandran encara un temps en la memòria dels altres.
Tots Sants no és només una jornada per recordar els morts. És, sobretot, una ocasió per pensar en els vius i en el fil invisible que ens uneix als qui ens han fet arribar fins aquí.
