El misteri de les postes de sol rogents ha perdurat al llarg dels segles. Aquesta és a la Vall del Corb, el 3 d’agost de 2026
Fa més de tres mesos que no ha caigut una gota d’aigua al terme de Rocafort. La terra està assedegada, els rostolls estan pelats i amb poques herbes. La marinada baixa humida però tèbia. Les postes de sol son diàfanes i mostren l’esgotament d’un dia tòrrid.
És l’hora que surten les plagues de conills per rossegar les parts dels cultius més tendres i vulnerables de vinyes i arbres joves. Sembla que ja estem novament patint la maleïda sequera. Però no és així. Venim d’una primavera plujosa amb més de tres cents litres per metre quadrat en els mesos de març abril i maig.
El riu Corb baixava moderadament desbocat i les peixeres de Nalec, Rocafort i el Vilet oferien l’espectacle dels salts d’aigua per damunt de les pedres centenàries. Els aiguamolls es formaren immediatament i solcaven el subsol traient el cap en els fondos o les terres més febles.
La sorpresa l’he viscut en veure que tot el terme està segat, la palla recollida, i el gra ja s’ha venut i, malgrat això, els aiguamolls han impedit acabar la sega per l’aigua que abunda al terra de blats que estan del tot secs i madurs però on no pot entrar la collitadora perquè s’enfonsa per l’abundant aigua que baixa lentament per sota i no permet el pas de les rodes de les màquines. Son bocins de terra petits però que indique que l’aigua circula silenciosa pel subsol.
Els aiguamolls indiquen que hi ha saó, malgrat la sequedat dels últims mesos, que amara les terres profundes remullant constantment les febles arrels del blat o de l’ordi. Els ocells s’hi atansen per mullar el pic o per beure unes gotes d’aigua.
Els senglars no hi entren perquè s’enfonsen però als voltants dels aiguamolls he pogut veure les petjades de les seves potes i els clots que fan a la terra humida amb les seves banyes. Bèsties massa abundants i molt malèvoles pels pagesos. Si n’apareixen uns quants a Collserola que s’atansen a la ciutat de Barcelona es crea un gabinet de crisi i es tanca l’immens parc que és el pulmó de la gran Barcelona. Si apareixen pels termes de les terres lleidatanes, fent mal a les collites, no hi ha cap mena de crisi. Potser autoritzin uns quants dies de caceres tot sabent que el problema seguirà.
Els aiguamolls amaren parts del fondo de les Planes impedint que la recollidora pogués acabar la sega.
La vida segueix amb els calors extrems continuats i amb unes postes de sol nítides i fantasmagòriques. Els colors rogents li donen un aire crepuscular, com si certifiquessin les hectàrees rostides per l’astre lluminós al llarg del dia.
Son llargs minuts de glòria i de bellesa natural que només s’acaben quan el sol es colga al fons de l’horitzó. Com si s’anunciés l’eclipsi històric que s’atansa o fos el presagi de canvis de temps que comporten aiguats abusius. La dita popular diu “cel rogent a la posta, bon temps a la porta; cel rogent al matí, la pluja ja és aquí”. Però, des de sempre, em quedo amb la vella dita de que “a l’estiu, tota cuca viu”. El sol i la calor exagerades poden amagar a l’ombra a persones i animals. Però en bufar algun alè d’aire tot surt a la superfície.
Senyor Foix, amb tot el respecte, això que diu dels senglars i Barcelona em sembla injust i fregant la demagògia. Collserola no s’ha tancat perquè arribin senglars a Barcelona, que fa molts anys que s’hi passegen (pregunti per Vallvidrera), sinó pel brot de pesta porcina africana i per la por a que un eventual contagi en una granja derivés en un gran problema per a la indústria porcina catalana. Estic convençut que s’hauria actuat de manera similar si el brot hagués aparegut prop de Tàrrega, Deltebre o Banyoles.
Comparteixo el fons de la seva queixa vers el centralisme de Barcelona i la poca consideració vers les terres lleidatanes, però aquesta comparació m’ha semblat desafortunada. És per això que tinc a bé expressar-li aquesta discrepància, des de la gran admiració i consideració que li tinc.