El Barça, Núñez, Albània i espies

El Barça jugava amb el Flamurtari d’Albània una eliminatòria de la Copa de la UEFA el setembre de 1986. Feia quatre dies que Espanya i Albània havien establert relacions diplomàtiques. Era sots-director de la secció d’Internacional i vaig demanar als companys d’esports si els hi faria res que cobrís aquell partit ja que era impossible obtenir un visat per entrar al misteriós país de les àligues. Cap problema. Sortírem en l’avió que transportava l’equip, els periodistes, alguns seguidors i el president Núñez. L’entrenador era Terry Venables i entre els jugadors hi havia Zubizarreta, Migueli, Pedraza, Víctor, Marcos, Urbano, Hughes i Lineker.

Josep Lluís Núñez

L’arribada a l’aeroport de Tirana fou com entrar al túnel del temps. Tot era manual. L’equipatge es recollia a mà, no hi havia cotxes enlloc, els tràmits policials eren feixucs i estrictes. Et miraven la cara i comprovaven que la fotografia fos la meva. Albània només tenia enemics. No pertanyia al bloc soviètic i tampoc al xinès, del que s’havia allunyat radicalment feia uns anys perquè considerava desviacionistes tant a russos com a xinesos. Europa era percebuda pel règim com un perill per les essències marxista leninistes que durant molts anys havia imposat el dictador Enver Hoxha.

Arribarem a un hotel molt atrotinat. Recordo que sopàrem junts i ens coneixíem per primera vegada amb Joaquim Maria Puyal i Antoni Bassas que radiarien el partit per Catalunya Ràdio. No he oblidat la passejada al cap vespre per l’avinguda principal de Tirana. Centenars de persones caminaven amunt i avall seriosament. No se sabia on anaven ni d’on venien. Parlaven en veu baixa, ens miraven encuriosits i mantenien un discret distanciament. Les estàtues de Stalin i Lenin, impressionants i gegantines, de bronze enfosquit, observaven l’ordre humà d’aquella carrer principal.

De sobte, sense que ningú donés cap instrucció, l’avinguda es buidà de gent. Tothom a dormir. Aquella mateixa nit, un espanyol em vingué a veure al hotel per dir-me que volia parlar amb mi. Em digué que treballava a la secció d’espanyol de Radio Tirana i em convidà a prendre un refresc en un bar d’un carrer proper. Ens esperava un altre periodista espanyol que treballava amb ell. Als baixos d’aquell establiment rudimentari s’interessaren per la situació política espanyola i em feren tota mena de preguntes. Sabien que jo no era un periodista esportiu sinó polític. No em digueren qui els hi havia dit. Però acabaren confessant-me que eren membres del Grapo i que estaven protegits pel règim de Tirana per divulgar propaganda política per la potent ràdio internacional que tenia la seu a Albània. Em recomanaren que fos prudent a l’hora d’enviar les cròniques futbolístiques.

Des del tèlex de l’hotel vaig enviar la primera crònica parlant estrictament de l’arribada del Barça. Però al dia següent, el 17 de setembre, l’expedició blaugrana marxà cap a Vlora, una ciutat a uns 200 quilòmetres de la capital, on hi vaig anar en un cotxe llogat a l’hotel. El xofer, naturalment, era un espia que estic segur que va comunicar a la superioritat tots els meus moviments. El viatge era d’un alt risc. No per la densitat de cotxes sinó pel mal estat de la carretera, pels carros amb bous i mules que transportaven palla, sacs de gra, capces grosses i els productes més inversemblants. Els vianants creuaven la carretera en la que de tant en tant passava un automòbil oficial o un camió militar.

Centenars de búnkers com si fossin munts de talps de formigó estaven per tot arreu. En preguntar-li al xofer perquè servien em digué que per protegir el país d’un atac estranger. Eren petits nius de metralladores construïts després de la Guerra Mundial. No se n’havia destruït cap. Pararem a la ciutat de Durres, la capital més antiga d’Albània, molt anterior a Alexandre Magne. Les platges estaven absolutament buides. La gent no parlava. Només mirava amb una gran estranyesa. En un dels hotels proletaris hi havia una llibreria on es venien els 45 volums de l’obra completa d’Enver Hoxha, en anglès i francès. Poca cosa més. Era un país de camperols espaordits.

En un cert moment del recorregut aparegueren uns joves uniformats que feien instrucció en un camp d’herba amb un fusell a l’espatlla i entonant cançons patriòtiques. Són maniobres juvenils d’entrenament per defensar el país dels atacs estrangers, em comentà el xofer. Després de moltes peripècies arribàrem a Vlora. L’ambient canvià de sobte. Centenars de persones s’arrengleraven al carrer principal per donar la benvinguda al Barça amb banderoles i crits de benvinguda.

No hi ha havia pròpiament un hotel. Ens allotjàrem en una residència estiuenca de treballadors del camp, cara al mar, a dalt d’un turó del que es contemplava la baia de l’Adriàtic on en temps d’amistat amb la Unió Soviètica, Kruschev hi fondejava la seva flota de submarins nuclears. No hi havia habitacions per tothom i el sorteig per buscar parella tenia un cert aire de ruleta russa. El Barça de Núñez ens obsequià amb un sopar que vingué de Barcelona.

El partit es jugava a la tarda següent. L’espera es feu llarga. No hi havia on anar i tots ens dedicàrem a enraonar en les envellides estances de la residència proletària. En arribar l’hora del partit, a mitja tarda, vàrem ser rebuts amb una hospitalitat esplèndida. Centenars de nens i nenes oferiren un ram de flors a tota l’expedició blaugrana, també als periodistes i seguidors. El partit fou mediocre i el Barça només en va treure un empat a un.

Mentre informava dels aspectes futbolístics de l’expedició vaig enviar vàries cròniques que es publicaren a la pàgina quatre de La Vanguardia que llavors em dèiem La Contra. Parlava del país, de la gent, de la misèria, de la falta de llibertat, de les condicions de vida dels albanesos que feia només dos anys havien perdut de vista el dictador Hoxha. Com que encara no hi havia ambaixada albanesa a Madrid pensava que les cròniques no serien detectades pel règim que ja vivia els primers moments de canvi. Vaig saber més tard que era l’ambaixada de Tirana a París la que informava al dia dels meus escrits polítics a les autoritats d’Albània.

En acabar el partit tornarem a Tirana per agafar el vol de l’avió del Barça que ens portaria a Barcelona. Els tràmits a l’aeroport tornaren a ser lents, burocràtics i amb preguntes absurdes. En arribar al taulell de la policia em digueren que m’esperés un moment en una sala del costat. Mentre tant, l’expedició anava embarcant lentament, eren les onze de la nit, i va arribar el moment en el que l’únic que estava a terra era jo.

El president Núñez ja estava a bord. Algú va dir que faltava en Foix. Núñez baixà les escales i s’adreçà a la policia interessant-se per mi. Un militar li digué que hi havia problemes i que jo viatjaria en un proper vol. Li digueren al president que no havia escrit només de futbol i que havia publicat informacions inexactes sobre Albània. Núñez demanà veurem i parlàrem amb el militar, que guardava el meu passaport, tots tres. Jo no podia marxar, ens digué l’autoritat competent. Doncs si Foix no embarca, digué Núñez amb energia, l’avió no s’enlaira. Les discussions duraren una mitja hora mentre jugadors, periodistes i seguidors estaven impacients a dintre l’avió.

Jo mateix traduïa a l’anglès les rotundes paraules de Núñez dient que s’organitzaria un conflicte internacional si l’avió del Barça no s’enlairava. Foix és periodista d’un diari important que ha vingut a cobrir el partit a Vlora i els hi demano que no provoquin al Barcelona. O sortim tots o ens quedem tots, afirmava el president. Finalment, després d’unes telefonades a no sé qui, el militar em lliurà el passaport, em demanà disculpes i ens acompanyà per la catifa vermella que ens portaria als peus de l’avió. Pujàrem les escaletes i en entrar a l’avió ens reberen amb un fort aplaudiment. Una experiència inoblidable.

Un cop a Barcelona vaig publicar una sèrie de tres articles llargs sobre les meves impressions albaneses que no eren favorables a un règim que havia esclafat un país en més de dues generacions.

Relat que m’han demanat sobre les experiències viscudes amb el Barça a Albània l’any 1986. El transcric en aquest bloc.

18 comentarios

  18 comments for “El Barça, Núñez, Albània i espies

  1. Enric
    23/01/2011 at 16:43

    En los primeros momentos de la burbuja se ha creado más oferta que demada y eso sólo podía funcionar si se trasladaba la estafa a los compradores. Sólo se puede producir si se optaba por alimentar la bestia del consumo traslando sus reglas a la construcción. Quienes han estrangulado el sistema no es el crédito a las familias sino el paso anterior: el favor politico a los promotores que han subvencionado las entidades financieras. Eso, para hacerlo, no sólo consintieron el pago de favores. Han recibido parte de ese dinero. Para que todo funcionará se presionaron a todas las oficinas a conseguir los objetivos de créditos concedidos sin precendetes, se obviaron todos los sistemas de control y han trasladado el problema a los que SI tenemos dinero blanco. Eso puede significar, si no se hace justicia, que no recuperemos todo el dinero evadido y el dinero sin justificar que poseen todos los responsables de cajas y bancos. La historia del Abadía sobre los nynja puede despistar al bobo de turno.

  2. Ramon
    22/01/2011 at 19:25

    Sr.Foix, una buena experiencia y un buen relato.

    Mi hija el otro dia me decia que estaba pensando hacer periodismo, como padre nunca tienes claro que aconsejar, despues de este relato y viendo que mi hija es espabilada…y como es decisión suya, esta noche le pasare su relato para que se lo lea.

    Comentar que una vez viaje a Marruecos a los pueblos del Atlas, que no tienen ni luz, ni TV, si sanitarios, el medico pasa una vez al mes, pueblos donde los hombres trabajan de muleros, pueblos abandonados del gobierno, que no estan tan alejados de la civilización, unos 50 km. Alli vi el miedo en los ojos de la gente, miedo a decir lo que pensaban, pidiendo direcciones en Barcelona, porque su maxima aspiración es poder huir.
    Esto tambien lo vi hace años en Berlin.

  3. Catman
    22/01/2011 at 19:23

    Admirat senyor Foix…no cal anar tant lluny, ni en el temps ni en l’espai…a la Catalunya actual hi ha una discreta guerra secreta entre els membres del CNI, i els membres del Servei d’Informació dels Mossos…com que vostè, com a gran periodista que és, ja ho sap, espero que algun dia hi dediqui algun apunt en aquest magnífic blog.

  4. Enric Puig
    22/01/2011 at 11:39

    Hace tiempo que he leido en este blog la petición a Foix de que escriba un libro con una recopilación de sus artículos y memoria, espero que nos complazca y nos alegre el año.

    • Julia
      22/01/2011 at 18:47

      Alguno de los compañeros ya lleva proponiendo desde hace tiempo el tema del libro de Foix, estoy convencida que lo publicará, nos lo debe.

  5. 22/01/2011 at 09:03

    Sr. Foix, molt interessant article. Em recorda un viatge que vaig fer a l’Alemanya Democràtica, l’any 88, com a estudiant d’arquitectura. He pogut llegir el mateix ambient i farum que el que vaig viure jo en aquells dies. Tot allò sembla molt llunyà, i de fet ho és en el temps, però encara ho sembla més, com d’un altre planeta. Moltes gràcies.

  6. Eduard Morros Mendez
    22/01/2011 at 06:09

    M’adhereixo a la petició d’en dogbert senyor Foix, ens deu un llibre de memòries de la seva viatjada vida.

  7. 21/01/2011 at 21:22

    Sr.Foix: Lo que son las cosas, ahora los albanokosovares se pasean por aquí como Pedro por su casa, nos roban las joyerias de cuatro en cuatro, nadie les pide pasaportes, ni les retienen por sus opiniones y al que se le ocurra le tachan de xenófobo y le cae la del pulpo Paul. Hoy mismo en Albania los manifestantes piden elecciones anticipadas después de la dimisión del viceprimer ministro, Ilir Meta, por un escándalo de corrupción, y comparan a Yugoslavia con un móvil, cada día se hace más pequeña…

    • 21/01/2011 at 22:50

      En Albania pasará lo mismo que en Tunez.

      • Julia
        22/01/2011 at 18:49

        Y en España como nos descuidemos pasará lo mismo, es cuestión de tiempo y de que se carguen más el país.

      • Ramon
        22/01/2011 at 19:28

        La lista de paises en el filo de la navaja no es pequeña.

    • Enric Puig
      22/01/2011 at 11:40

      BartoloméC, hay paises que se hacen más pequeños cada día, unas veces por culpa de sus fronteras y otras por culpa de sus gobernantes.

    • Pere
      22/01/2011 at 19:39

      La delincuencia que nos ha llegado de ciertos paises es de pánico, profesionales militarizados y preparados para lo peor.

    • Alex
      22/01/2011 at 22:53

      Pensamos que estamos inmunizados contra todo esto, pero la realidad es que estamos a un paso de vivir revueltas y desordenes, Salt es un ejemplo.

  8. jaumesq
    21/01/2011 at 21:07

    M’adhereixo a la petició d’en dogbert, senyor Foix ens deu un llibre de memòries. Crec que els seus anys de corresponsal i de director de La Vanguardia, han de ser molt interessants.

    El senyor Núñez es va comportar com ho de fer un president del Barça.

  9. 21/01/2011 at 19:38

    Veinticinco años despues!!! Cuanta mili que lleva el Sr. Foix!!!
    Esta claro que como buen y documentado observador el periodista no se ciño al partido de futbol, sino que en sus cronicas aprovecho para dar mas que unas pinceladas a la situacion de Albania y asi se quedo fuera de la fila del embarque de vuelta.
    La actitud del presidente Nuñez, muy bien.
    El Sr. Foix nos debe unas memorias, o la edicion en forma de libro (o enciclopedia) de sus articulos, de su actividad como periodista o de lo que quiera, porque no me negaran que la cosa no tiene su interes y enjundia, porque si de un partido de futbol se organizo lo que nos relata, ni les cuento, tocando temas menos peloteros.
    O sease Sr. Foix, apliquese la jornada de veintiocho horas y no nos deje solo con el entremes, queremos el menu enterito.

Comments are closed.