2013, il·lusió i els peus a terra

Els europeus, i per tant els catalans, hem estat criats en la diversitat i hem passat les nostres vides en companyia
de la diferència.

Camí de les terres de l’Urgell

Acaba de traspassar un dels periodistes que més havia seguit quan dirigia el Times de Londres, quan encara no havia estat perillosament contaminat pel nou periodisme al servei del negocis i amb complicitat indecent amb els polítics. Rupert Murdoch encara no havia ficat les urpes sense escrúpols a la premsa britànica. William Rees-Mogg era un periodista culte, escrivia molt bé, sabia història i com un anglès clàssic havia viatjat abastament.

Un parell de vegades vaig tenir l’oportunitat de coincidir i enraonar amb ell. Era d’aquells anglesos que només tenen una mica de complex de superioritat, una polzada, molt poc, gairebé no es nota, però només en obrir la boca ja es veu on han estudiat i gairebé el sou que cobren. Un home que parla així ha de pertànyer necessàriament a la classe dirigent.

Rees-Mogg era europeista com ho han estat molts anglesos amb mentalitat oberta. Tenia un concepte inquietant i alhora optimista del pes de la història en el comportament del pobles. Deia, per exemple, que l’Europa de Napoleó fa ver possible l’Alemanya de Bismarck, que l’Alemanya de Bismarck va fer possible l’Europa de Hitler que portà indefectiblement a l’Europa de Brussel·les que avui ha esborrat les doloroses petjades de la guerra freda i roman unida i sense perspectives de guerres a l’horitzó per primera vegada en segles.

Malgrat les pors, la crisi i l’angoixa que bateguen avui en el cor d’Europa, en entrar en un 2013 ple d’incerteses de tota mena, és bo situar en perspectiva d’on venim, on som i cap on anem. Els totalitarismes del segle passat, dos monstres que assolaren el continent en llargs períodes del segle passat sembrant de desenes de milions de morts l’espai de la civilització europea, no hi són.

Diria que el més important de l’any que encetem, des d’una Catalunya que políticament intenta fer un salt polític de gran magnitud, és contribuir que la convivència, el respecte a l’altre, la llibertat de pensament i d’expressió, el fer petites grans coses per l’interès comú, facin possible viure en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres.

El geni d’Europa, ha escrit George Steiner, “és allò que William Blake hauria anomenat la santedat del minut concret que és el de la diversitat lingüística, cultural i social, d’un mosaic generós que sovint converteix una distància insignificant, una separació de vint quilòmetres, en una divisió entre dos mons”.

Penso que en aquest moment de grans projectes nacionals no s’hauria de perdre la visió que catalans europeistes de tots els temps han tingut molt en compte. Es tracta de fer les coses bé, d’educar els infants en el respecte a les diferències des d’una catalanitat sense complexos i amb una normalitat que posi més èmfasi en el que fem que en el que diuen els altres que fem.

No és bo perdre de vista que els europeus, i per tant els catalans, hem estat criats en la diversitat i hem passat les nostres vides en companyia de la diferència. A força de trompades hem après lentament, ho hem hagut d’aprendre, el difícil art de viure pacíficament amb la diferència. S’ha dit, ho escriu Bauman, que l’universalisme inherent de l’esperit europeu consisteix en la seva capacitat per conversar amb l’estranger.

L’Europa del segle XX ha conegut els avenços científics més remarcables de la història i, alhora, hem reculat a l’edat mitjana en la capacitat de destrucció de vides i de cultures diferents. Com aquells monestirs de l’època hem de preservar el nostre llegat cultural i transmetre’l a través de tots el mitjans possibles.

Aquesta setmana es produirà un fet que trobo molt rellevant, una cosa concreta, una contribució al benestar i al progrés del país. Es tracta de la inauguració del desdoblament de l’eix transversal, una idea que fou concebuda en els temps del Mancomunitat, planejada per la República i finalment executada per la llarga etapa de Jordi Pujol de forma encongida, i ara s’obre l’eix desdoblat que unirà Girona i Lleida per carretera sense passar per Barcelona. Trobo que és un fet de gran importància per al futur del país.

El canal Segarra-Garrigues està avançant lentament per les terres de la Segarra, l’Urgell i les Garrigues per convertir desenes de milers d’hectàrees de secà en regadiu, amb el que comportarà per al progrés de comarques assedegades històricament.

Desitjo que el 2013 avanci pels camins que marquin els polítics representants de la voluntat popular i alhora per construir una societat més justa i més equitativa. Catalunya i Occident en general afronten reptes i amenaces greus. Cada any, i sempre ha estat així. Però cal no perdre de vista que els valors de la llibertat i la dignitat humanes que impulsen la civilització occidental continuen sent el somni de la major part de la Humanitat.

I aquests valors cal conrear-los des de tots els àmbits. L’ensenyament secundari i universitari, la recerca, el manteniment i expansió del teixit industrial i productiu del país són pals imprescindibles per bastir la societat del futur. Cal continuar i augmentar les capacitats de Catalunya en tots aquests camps. Si el debat nacional i el debat social poden anar plegats, millor. Però sense una Catalunya que tingui feina, que faci recerca, que estigui a l’altura dels nous eixos de coneixement que mouen el món, que creï riquesa per tal de poder-la repartir, que no pensi que nosaltres sols ho podem fer tot, que miri a Europa com a referent principal però que no es desentengui de sobte i amb un cop de porta d’Espanya, sense aquests i altres requisits l’any 2013 se’ns pot fer molt feixuc.

Els grans projectes patriòtics de Catalunya no arribaran gaire lluny si no es fonamenten en les coses concretes que afecten les persones i que els donen l’oportunitat per poder progressar i viure en llibertat en una societat plural que ha tingut la virtut històrica de sumar i d’integrar totes les onades de nouvinguts que ens han fet evolucionar sense perdre els trets indestructibles de la nostra manera de fer i ser.

Publicat a El PuntAvui el 2-1-2013

 

10 comentarios

  10 comments for “2013, il·lusió i els peus a terra

  1. dogbert
    03/01/2013 at 00:24

    Aunque no sea un ingles clasico, LLuis Cabrera, ha viajado bastante y aparte de crear una institucion pionera en cuanto a docencia y a integracion como es el Taller de Musics, escribe algun que otro libro. «Catalunya sera impura o no sera» es su penultimo libro (Portic-2010) en el que nos habla en primera persona como componente de aquellas oleadas de inmigracion interior(?) que vino a Catalunya en los cincuenta/sesentas del pasado siglo.
    Integracion y mestizaje de verdad en vivo y en directo; creo que Catalunya, no con el lirio en la mano -todo hay que decirlo- se comporto de manera correcta con aquellos nuevos catalanes, permitiendo ademas que pudieran utilizar el ascensor social que funcionaba para el que tuviera aptitudes y actitudes incluso para arriba. Ahora solo creo que funciona hacia plantas sotano.
    Como fuere Catalunya tiene tradicion y actitud de recepcion y aogida como para seguir tal cual como tierra de aluvion.
    En este punto hablar de limpiezas de origen y ansias de secesion por no se que impulsos atavicos, en como minimo una anticualla.
    Habra que construir sin romper nada. Todos juntitos. Es una labor de orfebreria fina de persuasion, de seduccion y de caracter.

    • Rosamaria
      03/01/2013 at 09:48

      Qui parla de netejes d’ origen ? …..el tros de «qüoniam» de l’ Anglada de Plataforma per Catalunya i ningú més, no ?…

    • francis black
      03/01/2013 at 10:58

      Cabrera es un crack, Turtós otro, yo creo que por el tema social no hay que sufrir, el problema es de números, luego siempre tienes al radical incendiario pero no cuaja.

  2. Rosamaria
    02/01/2013 at 16:55

    «A poc a poc i bona lletra» ens ve a dir el Sr. Foix. Hi estic d’ acord, tot i que les necesitats de les persones i del pais ( projecte social i nacional) apremien i no poden esperar pas massa. Potser la dita » Visteme despacio que tenemos prisa», seria més escaient. Les fites que s’ha proposat el govern català són d’ un nivell importantissim, portar-les a terme amb la oposició segura del govern español,elevarà el nivell de dificulad fins a l’ enèsima potència. No cal , però perdre l’ esperança. M’ agrada molt l’ article d’avui, Sr. Foix i el comparteixo tot i que les dificultats per avançar seràn grans, molt grans :

    ….»D’altra banda, segons una nota de premsa de la Cambra de Comerç de Barcelona, feta pública el juny del 2012, després de cinc anys d’entrada en vigor de la disposició addicional tercera de l’Estatut, destinada a corregir el dèficit crònic en inversions d’infraestructures de l’Estat espanyol a Catalunya, el deute pendent acumulat de l’Estat a Catalunya ascendia a 2.658 MEUR. D’aquests, 970 MEUR els hauria de transferir a la Generalitat al 2012, 719 MEUR al 2013 i els quasi 1.000 MEUR restants al 2014. Tota aquesta inversió pendent s’hauria de destinar a cinc projectes prioritaris: accessos al port de Barcelona, Corredor Mediterrani, accés de Rodalies a l’Aeroport, B-40 i estació de l’AVE a la Sagrera .

    No obstant això, el mes anterior, el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, havia justificat l’incompliment per part de l’Estat per manca de recursos públics. A mitjans del mes de setembre Montoro, en resposta a una pregunta al Congrés dels Diputats del PSC a Madrid, Francesc Vallès, va evitar comprometre’s a aquest compliment i va deixar entreveure que els pressupostos del 2013 no complirien novament amb la disposició addicional tercera de l’Estatut. A final del mes de setembre es va fer públic el Projecte de Pressupostos Generals de l’Estat per al 2013 i la inversió prevista a Catalunya era de 1.262 MEUR, un 11,9% del total, és a dir un 6’9% inferior a l’aportació de Catalunya al PIB estatal. Montoro explicà que ni tenia marge per a fer les inversions a Catalunya ni per a retornar els deutes pendents…..»

    I pel que fa al Canal Segarra Garrigues, les obres continuen parades per la manca d’adhesions per part dels pagesos. Si els Bancs no obren l’aixeta del crèdit per tal que els pagesos puguin finançar la seva adhesió a la xarxa de reg, serà dificil que es pigui signar l’ Acta d’Aixecament de Suspensió Temporal de les obres.

    Com sempre, això és un cercle, un dòmino en que els uns depenen dels altres, per a poder reixir.

  3. 02/01/2013 at 12:34

    Sr.Foix: Comparto totalmente sus deseos para el próximo año y le dejo unos consejos básicos de convivencia que me han llegado estos días de correos navideños…

    ¿Llegaste? SALUDA…
    ¿Te vas? DESPÍDETE…
    ¿Encendiste? APAGA…
    ¿Abriste? CIERRA…
    ¿Desarmaste? ARMA…
    ¿Rompiste? ARREGLA…
    ¿Ensuciaste? LIMPIA….
    ¿Mojaste? SECA…
    ¿No sabes cómo funciona? NO TOQUES…
    ¿No sabes hacerlo mejor? NO CRITIQUES…
    ¿No viniste a ayudar? NO MOLESTES…
    ¿Pediste prestado? DEVUELVE…
    ¿No te pertenece? PIDE PERMISO…
    ¿Hablaste? HAZTE RESPONSABLE…
    ¿Prometiste? CUMPLE…
    ¿Ofendiste? DISCÚLPATE…
    ¿Compraste? PAGA…
    ¿Amas? DILO…
    ¿Te ayudaron? AGRADÉCELO…
    ¿Te equivocaste? ADMÍTELO…

    • francis black
      02/01/2013 at 13:01

      Mi mujer te pasa emeils ?

      • 02/01/2013 at 16:57

        Me has pillado…

        • dogbert
          02/01/2013 at 23:16

          Tiempos para compartirlo (casi) todo

  4. Jordi P
    02/01/2013 at 11:24

    Avui puc dir que estic totalment d’acord amb el Sr. Foix. A través d’aquest article es veu la seva amplitud de mires, la defensa de la llibertat de Catalunya integrada en una Europa que respecta les singularitats històriques dels pobles que la conformen. Tot plegat dintre d’una tasca diària de cultura, treball i de fer les coses ben fetes.
    Totalment d’acord. I que Espanya no emprenyi! Bon any 2013!

  5. francis black
    02/01/2013 at 11:11

    El problema de la complejidad es la lentitud en la toma de decisiones en un mundo que va muy acelerado, pero renunciar a esa complejidad lleva al desastre, así que otra vez estamos en un cul de sac. A Europa le va a costar adaptarse a los nuevos tiempos, no podemos tener legislaciones y normas diferentes cada 2000 kilómetros pero tampoco queremos perder los rasgos característicos de cada uno. Es difícil que unas familias que han vivido generaciones de la pesca acepten, ahora a hacer de camarero que pescaran otro. Esto crea poco afecto a la idea de Europa, pero es necesario, conjugar lo particular y lo general en sociedades que no se tienen especial cariño no es fácil y menos si hay elecciones de todo tipo cada pocos años donde se potencian los sentimientos para sacar votos.

Comments are closed.