Una presentació de Joan Margarit

He dit en algun lloc que el pròleg de Joan Margarit al meu llibre de vivències La Marinada sempre arriba justificava plenament el haver-lo escrit. Però també pagava la pena entrar en el món de la literatura per la presentació que em va fer ara fa un any a la Casa del Llibre de la Rambla de Catalunya, el 26 de març de 2013. La setmana passada, el dimarts dia 6, l’amic i el poeta em tornà a presentar el llibre al seu Sant Just Desvern, a la biblioteca que porta el nom de Joan Margarit, davant de dos clubs de lectura molt actius que s’havien llegit el llibre. Li vaig demanar si podia publicar en aquest bloc el seu parlament. Ho faig amb agraïment i satisfacció. Gràcies, Joan.

El poeta Joan Margarit

El poeta Joan Margarit

Si m’ho permeten, m’agradaria racomanar-els-hi de forma enraonada aquest llibre de Lluís Foix que avui presentem: La marinada sempre arriba, un títol que conté un sentiment d’esperança que a mi em porta de seguida a unes terres velles i aspres en el centre de les quals hi ha La Segarra que compartim l’autor i jo.

Els voldria explicar les qualitats a les quals atribueixo que, en acabar de llegir el llibre, em vaig sentir agraït al seu autor. Començaré per dir que Lluís Foix escriu un català que, si puc expressar-ho així, és el mateix que parla, una virtut més aviat escassa. Aquesta virtut es combina en el llibre del qual els estic parlant amb el fet que el seu autor mai no hi proclama cap voluntat d’originalitat. Original, penso que és un dels conceptes que han creat més equívocs en l’art i en la literatura a partir de les avantguardes. Tota la bona poesia i literatura, el que anomenem els clàssics, és per a mi un gran fris on els poetes del passat hi han deixat les seves empremtes. En aquest fris, el poeta que arribi a escriure un bon poema hi deixarà la seva pinzellada. Posar l’accent en la novetat, en l’originalitat de la pinzellada que es pretén afegir no m’ha semblat mai una bona pretensió de sortida.

Del meu mestre, l’arquitecte José Antonio Coderch, vaig aprendre a rebutjar la seducció d’aquesta paraula, una de les més perilloses per a un poeta. En parlar d’Arquitectura, Coderch deia que una casa no ha de ser “ni independent, ni feta en va, ni original, ni sumptuosa.” Ara penso que podia estar parlant de qualsevol activitat humana i, sobretot, de la poesia i de la literatura. I perdonin si m’he allargat massa per explicar perquè, en acabar de llegir La marinada sempre arriba, he agraït a en LLuís Foix que en la seva literatura m’estalviï la presència subjacent de la pretensió d’originalitat.

Però Lluís Foix, d’una manera clara i difícil, com deia Espriu, ha sabut actualitzar el que li han ensenyat els mestres dels quals, i així ho he dit en el meu pròleg, n’he sentit la presència: Pla, Gaziel i Caterina Albert. D’aquesta manera ha assolit la veu pròpia. D’aquests dos homes i d’aquesta dona sento que li ve a Lluís Foix aquest ús notable del que jo en dic una intel·ligència sentimental dura i alhora assenyada. La presència constant d’una força de voluntat que mai no s’entén sense una profunda bondat. L’orgullosa humilitat amb la que Lluís Foix fa valorar al lectors i lectores l’esforç i el treball, en la millor tradició de la literatura catalana d’autors d’origen rural.

Això es posa de manifest, per exemple, en parlar dels diners: es veu de seguida la distància entre un Josep Pla o un Lluís Foix i qualsevol dels autors clàssics castellans. En aquests no ha deixat mai d’estar present l’esperit dels llunyans precedents de la novel·la picaresca i el pes enorme d’una realitat històrica. Darrere de la paraula diners el literat castellà evoca sempre alguna cosa innoble: els diners, per dir-ho ràpidament, s’han guanyat històricament saquejant l’or d’Amèrica, o a través de la noblesa rural, o els terratinents, és a dir, un passat de diners sense Revolució Francesa.

El nivell, tan diferent, de les dues burgesies fa que, quan a la catalana comencen a arribar-hi escriptors procedents del medi rural, aquests parlin dels diners amb naturalitat i, encara més, sàpiquen utilitzar-los literàriament sense relacionar-los necessàriament amb factors negatius sinó amb sentiments positius com l’esmentada força de voluntat o l’amor a un ofici o la confiança en el demà.

La marinada sempre arriba

La marinada sempre arriba

L’última de les principals virtuts d’aquest llibre de les quals els volia fer esment és la de suggerir sempre molt més del que diu. Relatant una infantesa amb l’ajut d’una prosa que, com la dels seus mestres, és sempre la més difícil, la que es planteja sense cap mena de pretensions, en resulta una expressió clara i dura d’un temps, la postguerra, i un lloc, la Catalunya rural. I des d’aquí, i aquest és un altre dels seus mèrits, ens desvela com són encara de profundes les nostres ferides. Això significa, al meu entendre, que els hi estic recomanant un llibre que fa el que ha de fer sempre la poesia i només de tant en tant la prosa: assolir que el lector o lectora, en llegir-lo, es digui: aquest, o aquesta, sóc jo.

És l’efecte que amb la seva enorme intel·ligència ja va identificar Nietzsche en el teatre grec arcaic. Diu Nietzsche: als teatres, amb l’espai reservat als espectadors que s’elevava en grades concèntriques, era posible a cadascú “passar per alt” tot el món cultural que s’estenia entorn seu i, sadoll l’esguard, imaginar-se ell mateix formant part del cor. És el que ens permet veure en el cor primitiu de la tragèdia arcaica una mena de mirall que l’home dionisíac es posa davant seu per veure-s’hi reflectit.

Nietzsche està parlant dels grecs més arcaics, d’Homer per tant, i, sense dir-ho, per a mí està assenyalant el moment en el qual queda fixat el tret més profund de la poesia, el que a mi encara em serveix per a definir-la. És a dir que ens permeti experimentar el fet que no siguem nosaltres els qui llegim, sinó que és el poema o la prosa que tenim a les mans el que ens llegeix a nosaltres. Moltes gràcies.

 

  4 comentarios por “Una presentació de Joan Margarit

  1. Sr. Foix: A casa nostre, encara tenim molta sort, de tenir homes com aquest Joan Margarit i tants i tants d’altres, que ara no anomen-ho, però representent en conjunt el nostre esperit, de caire universal del:

    ” Som i serem gent catalana, tant si es vol com si nó es vol “.

    I això no contradeix el fet de que simultàniament, si ens deixent també ens podem sentir espanyols, però catalans i universals.

  2. Ostres Lluis, quin gust llegir aquestes paraules d’en Margarit, desde La Segarra, on ara mateix, 21,47 del vespre LA MARINADA JA HA ARRIBAT…
    Bon cap de semana,

Comentarios cerrados.