“La gran vergonya”, una aproximació al Jordi Pujol caigut

"La  gran vergonya, ascens i caiguda del mite de Jordi Pujol", de Lluís Bassets

«La gran vergonya, ascens i caiguda del mite de Jordi Pujol», de Lluís Bassets

La bibliografia sobre Jordi Pujol sempre ha estat copiosa i constant. La que el mateix ex president ha escrit i la que han escrit d’altres. L’hagiografia era el gènere més abundant. Des de la seva confessió el 25 de juliol han aparegut una colla de llibres sobre la seva trajectòria humana i política.
Em quedo amb La gran vergonya, ascens i caiguda del mite de Jordi Pujol que el periodista Lluís Bassets va escriure durant el mes d’agost, en calent, consultant diaris, llibres i traient del bagul de la seva llarga trajectòria records personals del tracte amb el que fou 23 anys president de Catalunya.
És una crònica, un assaig, un relat més o menys ordenat del que es desprèn del sorprenent comunicat del dia de Sant Jaume en el que Jordi Pujol confessa que durant i abans dels seus mandats va mantenir diners ocults a l’estranger. Fou una bomba informativa llençada a les vigílies de les vacances, inesperadament, en ple procés sobiranista i sense que ningú en sabés res una setmana abans.
Bassets no treu la destral per destruir el personatge. Li reconeix el que ha fet i el que ha estat per Catalunya durant més de mig segle, des dels Fets del Palau que el portaren a la presó fins les seves activitats en la fundació que portava el seu nom i que tenia com un dels principals objectius el de difondre els valors i l’ètica en la vida pública i en la política.
Un primer moment àlgid del llibre es quan recorda aquella aparició al balcó del Palau de la Generalitat el 1984 “amb aquelles frases terribles que ressonen encara avui en dia i expliquen aquesta espècie d’immunitat aconseguida per Pujol en enfrontar-se de forma tan directa i tan desafiant al poder judicial.” Són paraules prou conegudes: “El Govern ha fet una jugada indigna… A partir d’ara, si s’ha de parlar d’ètica i de dignitat ho farem nosaltres i no ells”.
Recorda Bassets l’obsessió de Pujol amb la premsa i els mitjans de comunicació. Sabia que si dominava l’opinió pública ho controlava tot. És interessant el capítol en el que tracta aquesta constant vigilància dels mitjans de comunicació.
Es queixava Pujol en aquells anys que cap banca o banquers havien estat tractats com Banca Catalana. “El que no deia, en canvi, és que cap dels altres banquers havia utilitzar la banca per arribar primer al poder ni després havia utilitzat el poder per eludir les responsabilitats; i encara menys havia utilitzat l’autonomia i el patriotisme per no haver de respondre per les seves responsabilitats”.
El llibre dona voltes i més voltes a la confessió del 25 de juliol. Encara no ha sortit una explicació convincent perquè Pujol va donar aquell pas que reconeixia la culpa i la responsabilitat. L’estudi de la confessió ocuparà moltes més pàgines i llibres. Bassets intenta fer-ne una aproximació.
Recull la idea de que s’ha de despujolitzar Catalunya perquè ha estat conformada per les idees del líder que “s’estenien socialment i fins i tot intel·lectualment fins a convertir-se en una atmosfera, un estil i, al final, una hegemonia vencedora en la guerra cultural amb les esquerres”.
En acabar el llibre Bassets es fa una sèrie de preguntes sobre Pujol i la independència, el patriotisme, el poder, la corrupció, el catalanisme, la vergonya que senten molts catalans i tot allò que es pot salvar del pujolisme.
Em quedo amb una reflexió que trobo adient: “Un dels mals del pujolisme és que ha ofegdat el catalanisme crític, la branca de pensament més necessària perquè una ideologia com aquesta segueixi pervivin com a tendència transversal i unificadora”.
La confessió de Pujol fa aflorar els aspectes més lletjos de la seva hegemonia política a Catalunya durant tants anys. És una certa aproximació al personatge i a la seva època.

16 comentarios

  16 comments for ““La gran vergonya”, una aproximació al Jordi Pujol caigut

  1. Scos4
    09/11/2014 at 23:22

    sisplau, corregiu el començament del segon paràgraf: Hem quedo per Em quedo

    • Lluís Foix
      10/11/2014 at 01:43

      Moltes gràcies i disculpi.

  2. Àfrica
    09/11/2014 at 12:28

    Sr Foix,companys : Des de les primeres eleccions que no havia vist tanta alegria per anar a votar. Això està essent una festassa!!

  3. Rosamaria
    08/11/2014 at 20:55

    Com més amunt pugen, més avall cauen…que deia la meva àvia….

  4. francis black
    08/11/2014 at 11:35

    En breve veremos la fusión ciu pp. Cuando vean que los camareros se les comen la comida, se mirar a la cara y su ramalazo clasista los juntara de nuevo y para siempre.

  5. 08/11/2014 at 00:02

    Lluís Bassets ha escrit un llibre sobre Pujol durant el passat agost.
    Es imposible escriure un bon llibre sobre l’afer Pujol en un mes.
    Es recomanable, per tant, llegir llibres bons sobre l’afer Pujol escrits eer autors seriosos que fa anys que hi treballen.

  6. Albert
    07/11/2014 at 21:10

    Sr.Foix: » » La gran vergonya »

    Jo diré el que deia aquella senyora de aquella manifestació contra las preferentes, en una plaça de Madrid.

    » A mi me da igual que los metan ó no en la carcel, lo que yo quiero es que devuelvan el dinero. »

    Doncs nomes que tots els individus (dic individus, no pas personatges ) que tots ja sabem i que son moltissims individus, retornessin els diners…tots ja aniriem be del tot.

  7. Ignasi
    07/11/2014 at 20:42

    Elresumen que hace Lluís Foix como siempre muy acertado, desgrana toda una vida del señor Pujol, pero no hace ninguna mención de las personas muy importantes de la sociedad catalana, como por ejemplo las malas relaciones con Josep Pla i sin ser de izquierdas, el admirado Josep Tarradellas. La bibliografía redactada por Lluís Bassats, no la he leido ni pienso leerla, pues probablemente encontraría cortas las muchas consideraciones a comentar de este personaje.

  8. 07/11/2014 at 20:30

    Sr.Foix; le confieso que siempre que veia a Jordi Pujol me acordaba de amigos y familiares que habian perdido sus ahorros de toda la vida que tenían en Banca Catalana…ahora veo, que muchos que corrian a hacerse la foto de turno con él, no han perdido ni un segundo en romperlas…

    • Àfrica
      08/11/2014 at 10:32

      El límite del amor al odio,Bartolomé, es una linea muy frágil…….y si hay intereses de por medio ya ni te cuento!!

  9. Santiago Casán Cava
    07/11/2014 at 19:26

    Que Jordi Pujol va ser a la presó és un fet incontrovertible, però cal recordar que al sortir-ne no va fundar un partit, com es podía esperar d’un futur líder polític, sinó un banc.

  10. francis black
    07/11/2014 at 19:02

    Hay un documental en TV3 sobre Ramon Barnils,vale la pena.

    • 07/11/2014 at 20:36

      Francis te dejo esto que me envian…

      «»»HARRY TRUMAN fue una clase diferente como presidente.. Probablemente tomó tantas o más decisiones en relación con la historia de USA como las que tomaron los 42 presidentes que le precedieron. Una medida de su grandeza puede que permanezca para siempre: se trata de lo que hizo después de dejar la Casa Blanca.

      La única propiedad que tenía cuando falleció era la casa en la cual vivía, que se hallaba en la localidad de Independence, Missouri. Su esposa la había heredado de sus padres y, aparte de los años que pasaron en la Casa Blanca , fue donde vivieron durante toda la vida…

      Cuando se retiró de la vida oficial en 1952, todos sus ingresos consistían en una pensión del Ejército de $13.507 al año. Al enterarse el Congreso de que se pagaba sus sellos de correo, le otorgó un complemento y, más tarde, una pensión retroactiva de $25,000 por año…

      Después de la toma de posesión del Presidente Eisenhower, Truman y su esposa regresaron a su hogar en Missouri conduciendo su propio coche… sin ninguna compañía del Servicio Secreto…

      Cuando le ofrecían puestos corporativos con grandes salarios, los rechazaba diciendo: «Ustedes no me quieren a mí, lo que quieren es la figura del Presidente y esa no me pertenece. Le pertenece al pueblo norteamericano y no está en venta…»

      Aún después, cuando el 6 de Mayo de 1971 el Congreso estaba preparándose para otorgarle la Medalla de Honor en su 87 cumpleaños, rehusó aceptarla, escribiéndoles: «No considero que haya hecho nada para merecer ese reconocimiento, ya venga del Congreso o de cualquier otro sitio…»

      Como Presidente se pagó todos los gastos de viaje y la comida con su propio dinero…

      Este hombre singular escribió: «Mis vocaciones en la vida siempre fueron ser pianista de una casa de putas o ser político. Y para decir la verdad, no existe gran diferencia entre las dos!»»»

      • francis black
        07/11/2014 at 21:35

        El otro día tiraron una estatua de Pujol al suelo en Premia. Pensé pero como no le dio corte que alguien le hiciera una estatua. Si eso no lo prohíbes es que tu ego te ha ganado y ya estas perdido.

      • devonshire
        07/11/2014 at 22:51

        Ostres, just com el des-honorble Pujol i d’altres que corren per Catalunya i la resta d’Espanya, és que clavat!!!

Comments are closed.