L’oli i la civilització mediterrània

Una plantada d'olivers carregats de fruit abans de collir. L'aigua ha fet miracles. Bona anyada allí on hi ha hagut el gota a gota.

Una plantada d’olivers carregats de fruit abans de collir. L’aigua ha fet miracles. Bona anyada allí on hi ha hagut el gota a gota.

És temps de collir olives. La humitat de la boira deixa un goteig a les rames i les olives. Acaba d’anar-se’n amb un silenci dens. Llum tènue, suau, tranquil·la. Fred suportable. Quietud. Dies curts i plens. La timidesa del sol neteja l’ambient. Però no l’aclareix del tot. La boira sempre deixa el paisatge mullat, relliscós, xop i insegur. Se’n va momentàniament, puja i baixa, s’ajoca a les planes. Les puntes dels turons sobresurten com torres sòlides damunt d’un mar de cotó fluix.

Al desembre abunden les boires gairebé fins Nadal. Persistents. Les valls de l’Ebre i el Segre les subministren amb intensitat. Són les boires dels anticiclons que sovintegen abans de les festes. Es cullen olives encara verdes però no poden romandre als arbres. Les glaçades les poden arrugar o matar.

L’oli és un dels signes més perennes de la civilització mediterrània, el seu cultiu es remunta a la nit dels temps. Quan Noè vol estar segur que el diluvi ja no cobreix tota la terra rep com senyal un colom que porta una branca d’oliver. Amb l’oli s’ungien els reis, els olivars omplien les feixes sota l’oracle de Delfos, amb l’oli es practica la extrema unció, es suca el pa i es greixen les rodes dels carros.

L’oli és imprescindible per la cuina del país. Per guardar aliments en salmorra o per amanir els enciams i verdures dels sopars. El que raja de la premsa aquests dies és sense filtrar, verge del tot, sense haver passat per cap tractament. És el que va de l’arbre al raig espés que baixa dels nous molins. En tres dies pot passar de l’oliver al setrill. No hi ha sensació més determinant de l’oli nou que aquesta primera premsada d’olives encara verdes que donen un gust amarg i tendre. És l’oli primer que necessita el pa per donar-li el gust més extraordinari. No pot durar molt a l’ampolla o al setrill. En unes setmanes deixa un pòsit fosc, una mica terrós, que acumula les impureses que no s’havien filtrat.

Quan les olives ja maduren del tot, negres sense matisos, l’oli adquireix una altra mena de plenitud. És l’oli ja fet, complert, sense els bruscs gustos de les primeres premsades. Els més entesos en els olis de l’arbequina del país prefereixen el primigeni, el que encara no ha fet del tot la seva maduració i produeix gustos extrems, gairebé agres.

La collita d’olives, com totes les feines del camp, s’ha industrialitzat. Ja no es cull amb les raspes, les borrasses, els sacs per tapar les soques i els bancs triangulars per arribar a totes les branques dels arbres centenaris. Ara tot es fa més ràpid i expeditiu. Unes matraques fan caure una pluja d’olives a la màquina que es transportada pel tractor d’un arbre a l’altre.

L’olor de les olives quan arriben al molí és únic i l’ambient és àcid. Es separen les fulles i rames de les olives de tal manera que el fruit arribi porgat el més possible de la brutícia de les sacsejades per fer caure les olives dels joves o vells olivers.

Aquestes feines es fan en poques hores. El dia es curt i s’ha de treballar a un ritme accelerat. Hi poden haver boires, destorbs, pluges, freds extrems. La collita és llarga però els pagesos tenen presa. Un dia sense collir pot significar una pèrdua considerable. En els vells temps poca gent es posava malalta en arribar la collita d’olives. Tothom sortia. Es tractava de recollir els fruits de tot l’any. La collita de les olives era la més important de l’any. Un any bo comportava llogar collidors que venien d’Arbeca, de la Conca de Barberà o de pobles veïns. Es lluitava contra el fred, les boires, la pluja i les gelades. Era crucial poder passar l’equador de les collites abans de Nadal. Després, tot estirar, fins per Sant Sebastià. L’hivern malmet les olives perquè ja són madures o perquè el fred les ha arrugades, els hi ha tret tota l’aigua, només queda pinyol i la pell. Enmig, l’oli ja saturat. Es bo però no com les primeres premsades.

Les olives són inseparables dels freds, dels vents i de les dies de destorb. Les màquines de collir automàtiques, sense mà d’obra, han estat la solució. Mai ho hagués pensat. Ara, en un sol dia, se’n poden collir mil sacs en una plantada de rec gota a gota i molts arbres. Abans es necessitàven vàries famílies durant dos mesos.

8 comentarios

  8 comments for “L’oli i la civilització mediterrània

  1. Rosa Montagut Rey
    07/12/2016 at 21:03

    Benvolgut i admirat Sr. Foix.
    Des d’una Cooperativa oliera de LeS Garrigues li faig arribar el meu agraïment per parlar amb tant d’amor de l’olivera, de l’oli, de la terra. Fa gairebé quaranta anys que treballo en aquesta Cooperativa i encara m’emociono llegint paraules com les seves. En qualsevol treball que duem a termne les persones, la diferencia la marca l’amor a allò que fem i això no ens manca pas als pagesos de Les Garrigues, suposo que als pagesos de tot el món i a totes les persones d’altres àmbits laborals que tenen la sort de dosfrutar fent la seva feina.
    A la gent de Ponent, crec que escoltar-lo a la televisió i llegar els seus articles i llibres ens deixa a la boca el mateix gust de l’oli nou que surt dels nostres molins: un xic amarg, un xic dolç, un xic picant…un món de records de la infancia, dels nostres avantpassats, d’olors, de sensacions, de colors de la nostra pobra, seca, estimada terra…i un gust d’amor a la terra, a l’olivera, a l’oli, un gust d’esperança en el futur .

  2. doctor
    06/12/2016 at 12:27

    Lluís, estic convençut que el secret dels teus articles del camp —tant apreciats — és que, en llegir-los, tothom se sent transportat a moments molt entranyables d’époques que encara bressolen el cor tot sovint… I per aixó agraden tant, perquè ens fan sentir millor.

  3. antonio borras
    06/12/2016 at 07:24

    Ara sols cal que aixo es valori, i els que continuem produint aques emblema de la societat, puguem mantindre el poder adquisitiu del moment. Un Pages.

  4. 05/12/2016 at 12:02

    Sr.Foix: ha sido leer su artículo y prepararme una ración de olives…enhorabuena!!!…

  5. Mahuvi
    05/12/2016 at 11:08

    Mes que un article….es un poema, a l’olivera, a l’oli, al pagés…..a records. Moltes gràcies.

  6. Joan Forrellat Morera
    05/12/2016 at 10:58

    Enhorabona pel teu article, un dels més bonics !

    Ah ! i m’atreveixo a dir que som el primer productor del món i els de la millor
    qualitat !

  7. Jesús González
    04/12/2016 at 23:21

    Esto es poesía, poesía grandiosa, personal, sin amagos de difícil entendimiento, dulce como la voz femenina y fuerte como el aceite de primera prensada. Gracias, maestro, por el regalo.

  8. Antonio
    04/12/2016 at 22:51

    Un article preciós Sr. Foix. Una sensació deliciosa l’olor dels molins d’oli i un gust extraordinari el de l’oli del «raig» d’un color verd i un sabor un pel aspre… Novembre i desembre, temps de boires, borrasses, raspes i sacs d’olives camí del molí. A casa encara ho fem així…

Comments are closed.