Tot retorna, res és nou i tot és vell

Les caramelles, com cada any, com sempre, tornen per Pasqua

Dies tranquils i ventosos. Sensació de fred. Pluges puntuals, suficients, remolinades pels vents llevantins. Els pobles es buiden però no desapareixen. Es muten. Després de les caramelles, un esclat de gent jove i infants, donem la volta al poble seguint l’itinerari de les antigues processons. Poca gent dintre les cases per dipositar uns ous o un pollastre a la cistella. El tomb pels carrers es fa igualment. S’ha acabat la missa de Pasqua i es canta, entre d’altres, el cant dels maulets… «Polimenteu fustes, emblanquineu murs, perquè Carles D’Àustria ha jurat els Furs».

L’ambient de les carlinades retorna. Tot retorna sempre. Res es nou i tot és vell. A la cua de la processó anem conversant amb el Josep Clavé. Gairebé totes les cases han canviat d’amo. I també de nom. En tres o quatre generacions la fesomia d’un poble pot modificar-se radicalment. Però l’esperit, l’estil de vida, la manera de fer i de parlar semblen immutables.

Anem repassant casa per casa mentre el gruix de l’expedició pren la davantera cap al cafè, al local, al punt de trobada de les festes grans. El Josep Clavé, de cal Bellardó de tota la vida, és l’home més identificat amb la terra que conec. És persona que parla amb la natura silenciosament, l’observa i l’entén. Memòria prodigiosa de coses concretes, de fets històrics, de llargues sequeres i de pluges constants. És l’expressió més alta de la mística que pot arribar a proporcionar la terra.

Fem un recorregut pausat. Repassem els avantpassats que tenien casa i hisenda. La llinda més antiga de Rocafort és de 1.666. La majoria de dates a les portalades de cases fortes, les cases bones, són de l’època de Carles III, un dels moments expansius més notables que ha viscut la Catalunya nova, la segona meitat del segle XVIII, època progressista, que seria esborrada per la inquietant memòria de Ferran VII i Isabel II, Borbons irresponsables, desembocant en la primera República, federalista i de signes catalans, que durà poc temps.

Amb el Bellardó seguim l’itinerari de les cases i de les persones, els noms canviats, els que marxaren després de la guerra, els que fugiren del camp els anys cinquanta i seixanta, misèria i gana, sequeres i freds letals. Cada poble, petit o gran, té una història única, novel·lesca, plena de fets incomprensibles. Molta gent de fora s’ha instal·lat a Rocafort i s’hi troba com a casa. Alguns són fills o descendents dels que marxaren fa ja molts anys. Tornen. Per passar un cap de setmana, una temporada d’estiu o simplement per viure la vida d’una altra manera. Ni pitjor ni millor. Diferent.

La memòria ens porta a les difuminades imatges de postguerra. Aquella casa ja no hi és. Van marxar i ara n’hi ha uns altres que han canviat el nom de la casa i l’han fet del tot habitable, còmoda, confortable. La Catalunya despoblada a l’interior és una realitat. Però no pas una Catalunya abandonada, ans al contrari, un país cada cop més endreçat, més net, més connectat amb el món de la política, de la cultura, de l’esport i de la modernitat. Pobles petits globalitzats rotundament.

Aquí s’enfonsa la teulada d’una casa i allà se’n refà una altra. La pedra ha guanyat la batalla definitiva al taulis rogenc, el de les bòbiles de la comarca, tot es cuida amb el bon gust que en els anys de la postguerra va desaparèixer per la pobresa estructural. La terra atrau generació rere generació. Poden canviar les cases de nom, d’amo, de nissagues. Però tot continua per la regeneració humana que s’està produint. També amb l’ajut dels nouvinguts, de tot arreu, que comencen com a jornalers ocasionals i acaben portant la família, lloguen o compren una caseta i s’integren gradualment identificant-se amb les pedres, els carrers, les històries oblidades però no desconegudes, que han solcat misteriosament els segles d’aquestes terres que un dia foren de conquesta.

Les caramelles canten també una lletra del poeta J.V. Foix i música de Joan Lluís Moraleda:

«dur al treball, per terra endins

solquem el pla que volem lliure

oberts a tots, viure i conviure».

És la Pasqua, la de cada any, la que ve marcada per la lluna, la gran festa que, encara avui, fa sortir encorbatats als que valoren les coses que no es veuen però que hi són.

2 comentarios

  2 comments for “Tot retorna, res és nou i tot és vell

  1. Albert.
    24/04/2019 at 09:01

    Sr. Foix : » Tot retorna, res és nou i tot és vell » …Molta informática, Internet, molts robots que casi ho fan tot, pero el pa encara s’ha de suar.

    Han cambiat les formes, ara tenim la Televisio, amb el seus programes bons i dolents, els seus programes informatius de tots el temas i de documentals, ect. Tambe els seus programes desinformátius de tot.

    Programes médics e informatius de tots els temes. Tambe sobre psicología, sexe, ect.
    Tenim internet aon es pot consultar de tots els temas, desde la A a la Z.

    Per la TV. es poden veure escenes de fets reals, a el mateix moment que ocorren, Ó tambe veure videos ó películes de fets reals ó ficticis, ect.

    Per televisió es poden veure escenas de sexe a tuti colorí, ect. I per internet, ja no cal dir-ho. Els nens de 12 anys i els adolescentes i les dolescentes, idem.
    Doncs poden veure escenes de violencia extrema, bombardejos reals tipo terremoto ó tambe escenes de sexe plaer i pornografia, ect.

    Amb la Televisió, la informática, les comunicacions, els videos i els movils moderns a cambiat tot el sistema ó criteri mental, de veura i jutjar les coses i el mon de les personas, pero el que no ha cambiat pas, es que el pa encara s’ha de suar. Aixo es vell.

  2. Joan Forrellat
    22/04/2019 at 11:26

    Bon article per posar en un llibre !
    Molt bona Pasqua, Lluis !

Comments are closed.