Un homenot mataroní

Manuel Cuyàs combinava la saviesa amb la ironia. Un periodista d’una gran cultura que dominava la llengua catalana com un artesà

Manuel Cuyàs va passar la seva infantessa veient molt cinema. Unes dificultats en la visió li aconsellaren que no s’exposés excessivament a la llum del sol. Passejant per Mataró m’ensenyava la sala en la que va veure centenars de pel·lícules, dia sí i dia també. Ho sabia tot de Hollywood. Audrey Hepburn era la seva actriu idealitzada. Penso que la seva prodigiosa imaginació va anant-se elaborant en aquelles llargues sessions a les fosques mataronines. La vida de Cuyàs fou enriquida per la complexitat, l’enginy i els argumentaris del món del cinema.

Es dedicà al periodisme de proximitat, observant els detalls, posant en evidència les contradiccions de les actituds humanes. Manuel era un pica pedrer de la llengua, un lingüista amb martell i escarpa, un artesà de la paraula en català. Es recreava jugant magistralment amb la llengua, de tal manera que la manejava com els mestres constructors de les catedrals medievals o com els paletes que han deixat el patrimoni dels marges i marjades que estan mig colgats pels termes del país.

Jo li deia que era el Julio Camba català, l’articulista capaç de fer un gran article sobre la qüestió més insignificant. El que l’importava era usar la llengua amb llibertat, precisió i harmonia. El seu sentit del humor li permetia no prendre’s massa seriosament ell mateix i posar un cert distanciament amb els pronunciaments precipitats i categòrics tant freqüents en el nostre ofici. La ironia era la seva arma dialèctica preferida.

Jordi Pujol li dictà tres volums de memòries en inacabables sessions en les que l’ex president anava explicant el que volia sobre la seva llarga trajectòria humana i política. Cuyàs s’adonà el juliol de 2014 que aspectes importants de la seva biografia havien estat silenciats. Li va doldre però coneixia tan el personatge que va seguir visitant-lo quan molts dels seus col·laboradors més propers l’abandonaren. Quan algú li retreia a les xarxes socials la seva simpatia per algú allunyat d’alguna correcció política, saltava com una llebre, enèrgicament, dient simplement que era amic seu.

La vessant humanista de Cuyàs era un dels trets més atractius de la seva personalitat. Era un conversador inacabable seguint la tradició dels grans periodistes del país que han llegit, han escrit i han enraonat pels descosits. Mai acabaves els temes perquè sempre quedaven qüestions pendents passant de la literatura, al cinema, a la història, a la llengua i a les contradiccions de la gent i del país. No tenia enemics i feia la vida agradable als altres. La seva curiositat intel·lectual no tenia límits. Era un homenot mataroní

Publicat al El Punt Avui el 16 de juny de 2020

6 comentarios

  6 comments for “Un homenot mataroní

  1. Carlos
    16/06/2020 at 17:35

    Es desolador ver cuanta gente marcha para hacernos un poco más huérfanos y al mismo tiempo nos dejan un legado magnífico como consuelo.
    DEP

  2. BartoloméC
    16/06/2020 at 09:45

    D.E.P

  3. 16/06/2020 at 09:12

    El abril del 2019, tuve la suerte de conocer a Manuel y su Señora en un encuentro de escritores y periodistas en Cal Soldat con motivo del Centenario de las pinturas Románicas en Mur.
    En el primer contacto es distante, tal como me había dicho el escritor y periodista Vidal-Vidal, pero luego es un hombre que atrae y es un placer escucharlo y leerlo.
    Manuel y su obra se queda con nosotros.
    Me descubrió en nuestro Museo la maleta Argentina y su historia.
    Hoy en su honor estoy preparando sus dos artículos para colocarlos en el Museo.
    Lluis en pocas palabras, has definido este magnifico hombre y profesional.
    Alejandro

  4. 16/06/2020 at 01:48

    LLARGA PAUSA DE CUYÀS AMB LA CREU DE TÀPIES

    Llarga pausa del periodista i escriptor Manuel Cuyàs que amb només 67 anys se’n va amb la creu d’Antoni Tàpies del seu estimat “El Punt Avui +”.

    1. Fa just un mes, 15 de maig, en Manuel Cuyàs va escriure el seu últim article a “El Punt Avui +” amb un contingut i un títol molt seu: “Dissabte al barber”. Les darreres línies deien, diuen ja per sempre: “Ha arribat el moment de fer una llarga pausa. L’hora del transplantament tant anunciat ja és aquí. Gràcies a tots, lectors”. El seu barber de tota la vida, el seu entranyable Jordi Pujol, tants i tants lectors, companys, amics i coneguts ja l’enyoren.

    2. Tothom sap que hi ha mort en la vida. Ens espera el dia i l’hora menys pensats. Uns creuen i diuen que el teatre de l’existència s’acaba amb aquesta caiguda del teló. Altres esperen i intueixen que hi ha vida en la pols, en la terra vivificada, en la profunditat de la mort. Es molt humà que sigui així, i res del que és humà és aliè als homes i les dones d’arreu i de tots els temps. Tot el que és humanitat forma part de l’obra periodística, literària i cívica de Cuyàs.

    3. Els lectors sentiran l’absència d’en Manuel Cuyàs. Trobaran a faltar els seus escrits originals, quotidians, irònics, somrients, plens de saviesa humil a “El Punt Avui +”. Un diari català que en el seu logotip porta un signe que és sempre present en l’obra pictòrica de l’universal Antoni Tàpies. ¿Una “T” de Teresa, la seva dona? ¿Una “T” del mateix Tàpies? ¿Una creu” (+)? ¿Opcions versemblants i compatibles?. Un dia, el 20 de març del 2009, el fotoperiodista Pedro Madueño va demanar al pintor si podia dibuixar-se la “T” de Tàpies al seu rostre per fer-li una foto. Tàpies li va respondre: “No em pintaré una T sinó una creu. La creu que m’ha acompanyat tota la vida”. Antoni Tàpies va morir tres anys després (6 de febrer del 2012). Manuel Cuyàs mort vuit anys després. Descansi en pau. Ai las!. El periodista Manuel Ibáñez Escofet va posar al llibre de les seves memòries el títol “La memòria és un gran cementiri”.

  5. Àfrica
    15/06/2020 at 23:59

    Ens ha deixat el net del pirata….que tingui un bon cel.

  6. dogbert
    15/06/2020 at 23:14

    En la presentacion del ultimo libro del Sr. Foix ahi estaba Manuel Cuyas (al cel sia) en primera fila.
    Cada dia leo el PuntAvui, les confieso que su relacion de necrologicas me tiene estadisticamente pillado y por ahi empiezo cada dia.
    Ahora al llegar a la 2 no encontrare el articulo de Cuyas (que pillaras le decia cariñosamente Graset en Mes324). El ultimo, fue «Dissabte al barber»
    Un gran persomaje, un mataroni sin aditamentos y muy sabio.
    Nuestro anfitrion aqui una vez mas demuestra su humanidad, su buena memoria y un impecable estilo que nos honra a todos. Gracias

Comments are closed.