Rocafort acomiadant l’hivern i esperant la primavera.
Bufa llevant i s’anuncien pluges que no acaben d’arribar. Les gotinyoles persistents tot el dia mullen els sembrats i humitegen la terra. Però la saó d’hivern és minsa. El terme dorm entre la grisor de les vinyes despullades i la verdor dels blats i ordis que es disparen punxeguts. El temps mort hivernal es remou. Respira i envia senyals vitals incipients.
La primavera ja es manifesta amb la floridura d’ametllers i altres arbres amb fruits de pinyol. Son dies de vents i cels clars. Per contra, enguany els núvols donen voltes i voltes deixant poca pluja. Una millora notable respecte a les sequeres anteriors. Mai en té prou el que cuida la terra. Voldria la plenitud de la perfecció i s’ha d’acontentar amb la realitat inesperada. Tot sembla funcionar com un rellotge medieval però la natura va tan per lliure que mai saps el que et prepara.
He sortit a donar un tomb. El cementiri és sempre un lloc d’immensa tranquil·litat, un silenci de veus apagades, històries amuntegades a les tombes de terra i als nínxols de les parets. Cognoms repetits, moltes famílies entrecreuades, dates llunyanes, històries colgades en l’oblit, records esborrats de la memòria dels vius. Els xiprers s’enlairen cada cop més rectes i altius. Son els guardians i els senyors del recinte emmurallat amb parets de pedra seca. Ningú és més que ningú. Les portes estan obertes i fermades per una cadena de butxaca. Els que hi han entrat per quedar-se ja no surten mai més.
Sota una pluja de gotinyoles discontinues camino cap a les eres. Les que batíem en la meva infantesa. Les pallisses estan derruïdes, algun pilar de pedra no aguanta cap biga ni teulada. És la decadència total, un munt de pedres, arbres campaners, brossa abandonada. El que fou l’epicentre de les batudes i les festes de famílies senceres quan baixava la marinada i es ventava separant el gra de la palla, amb ereres que filtraven el blat o l’ordi, és ara un munt de pedres i mals endreços.
Herbes i flors de terres ermes surten arreu. Argelagues grogues, pites espectaculars provinents de països americans, alguna rodet escantellat, curres trencades, portes sense clau i sense golfos, caigudes, abandó total.
En tornar contemplo una imatge inusual de Rocafort. El poble s’aguanta i està més viu que mai. Molta activitat cultural i força gent que ha vingut de fora i que s’han confós amb el paisatge humà del poble i les seves singularitats. El campanar toque les hores i els quarts. Avui hi ha hagut una gran celebració del dia de la dona, digna i molt preparada. Hi havia gent de pobles veïns. Ara ve el temps més agradable, quan els freds s’enretirin i la primavera sembri l’optimisme amb el seu despertar, els seus olors, el canvi cromàtic, les ombres verticals, els dies llargs. Tot és igual però tot canvia. Una rutina que mai es fa pesada.
Bon diumenge Lluis,
Quin escrit mes bonic, quina pau aporta i quins records pels qui som de la primera meitat del secle passat, i que vam neixer, hem viscut, i ens hi agradaria morir en els nostres pobles, de La Segarra.
Aquets dies, i en particular, la pluixa ens ha deixat uns 40 litres…, molt ben caiguts, sense casi fer soroll…
Els teus escrits de cap de setmana que refereixen al teu poble, la teva terra, a les teves descripcions maravelloses del que observen els teus ulls sensibles a les nostres contrades, son «petits GRANS», regals que, al menys jo, esperem cada setmana.
Una abraçada,
Brunet de Bellmunt
Bonica crònica i fotografia !
Una vez mas Sr. Foix le pido permiso para publicar un comentario ajeno a su Blog. Gracias.
Hace tiempo, no mucho, decidí dejar de ver «El Intermedio» comandado por el Gran Wyoming, en parte por el cariz anti catalán de su entrevistadora Andrea Ropero. No se que daño le ha hecho Catalunya o los catalanes a esta Señora. Lo mismo que a su Expresidente Sr. Lamban. Nada. Exactamente como al Presidente de Castilla-la-Mancha Sr. García-Page.
Ayer me contaron con pelos y señales la parodia de la Sra. Cristina Gallego, de la Diputada al Parlament de Catalunya Sra. Miriam Nogueras.
Como no lo he visto personalmente no haré crítica alguna.
Si quisiera conocer las opiniones de sus colaboradores; Sandra Sabatés, Thais Villas y Dani Mateo.
También si son tan amables, las de asiduos lectores de este apreciado Blog, si vieron esta parodia.
Y Sr. Foix, también la suya.
Gracias.
Exelent reflexció, escrit amb el cor al recordar tems pasats.
El tems pasa i ens quedan els recorts de la nostra infantesa.
Es bo preveure el futur que cada-u veu de la seva manera.
Dema es tornara a fer de dia, i vaurem el que una nit de llevantada ens a
deixat.
Salutacions